els meus vicariats 1

Una badada descomunal em va provocar un autèntic desastre informàtic. Encara no sé com però vaig esborrar una sèrie de vint-i-cinc escrits del bloc. Alguns els he pogut recuperar. Però la majoria se’ls ha endut al vent, com a la famosa pel·lícula. Procuraré recuperar les idees perdudes, especialment quan es tracta d’imatges entranyables de la meva vida. M’havia oblidat d’imprimir còpies dels documents.

L’any 1960 feia primer curs de Teologia al Seminari de Girona. Fou un any de transició. Els professors eren, més aviat, mediocres. I la vida al seminari tenia un caire força precari, sobretot des del punt literari i humà. Les comunicacions entre nosaltres eren molt simples i una mica cruels. Recordo com ens rèiem d’alguns seminaristes amb manies. Un d’ells, de la Vall d’en Bas. Feia riure tot el Seminari Major. Jugàvem a “boleyball” (balón bolea) al pati. Organitzàvem un guirigall  de mil dimonis per fer que aquell desgraciat aixequés la cama cada vegada que fèiem una jugada. I ell, pobre, ho feia. Cada vegada més amunt. I tots rèiem i cridàvem. Aquest xicot va morir d’una manera miserable, víctima d’una esquizofrènia mal tractada. Érem cruels.

L’any 1960, pel setembre, el malaguanyat mossèn Josep Teixidor i Fontfreda, fill d’Amer, prefecte de disciplina del seminari dels grans. Mossèn Teixidor va morir d’un atac de cor mentre caminava per un carrer gironí.

Va aconseguir que tot el nostre curs viatgés a Roma, a veure el Papa. Ens va finançar la senyora Esperança Bru, viuda del gran arquitecte modernista gironí Rafael Masó, i altres senyores caritatives i amigues del Seminari hi van col.laborar. Vam fer el viatge amb un autocar Pegaso, acabat d’estrenar, propietat d’un xicot de Vilobí d’Onyar. El viatge era llarg i pesat. El conductor era una meravella de precisió. Vam fer la primera aturada tècnica a Veintimiglia, prop de Mònaco, per sopar i dormir. Després, Roma. Ens vam allotjar en una residència de pelegrins a Via Casilina, menada per monges. Ens vam atipar de menjar pasta i pollastre (cada dia). La residència era lluny de Roma. Mentre les senyores prenien un taxi, nosaltres viatjàvem en un trenino, que ens deixava a Termini. Vam comprar la téssera, la targeta que ens permetia fer 10 viatges d’anada i tornada.

Entre tots els acompanyants del viatge a Roma, destaco el matrimoni Pagans-Gruartmoner, pares de la que fou alcaldessa de Girona, Anna Pagans i Gruartmoner. L’any 60  l’Anna era una nena. També ens acompanyava un botiguer de Calella, que va protagonitzar un fet molt emotiu. Vam visitar el Papa Joan XXIII, el papa bo (el Papa del Concili Vaticà Segon), a Castelgandolfo. Era el mes de setembre. I el Papa feia vacances al castell. Vam assistir a una audiència pública. I el senyor de Calella, que duia una màquina de filmar, ens va manifestar que volia acostar-se al Papa per prendre unes seqüències. Uns quants ens el vam carregar a coll i vam avançar fins a primera fila. El Papa se’n va adonar i ens va beneir. El senyor de Calella es va emocionar tant que es va posar a plorar i es va oblidar de filmar.

A Roma hi teníem un company, en Joan Solés i Pujol, de Llagostera, que estudiava en el Seminari Russicum (rus). Ell estava entestat en anar a Rússia a evangelitzar. No ho va aconseguir mai. Aquest Seminari era de ritus oriental, ortodox. En Joan ens va aconseguir una missa en ritus ortodox, al seu seminari. Mai no m’havia avorrit tant. Va durar prop de dues hores. A tots ens feia gràcia que els capellans entressin i sortissin contínuament d’un indret tapat amb cortines.

Quan el van ordenar prevere en Joan ens va obsequiar amb una missa ortodoxa en català. L’havia traduïda ell mateix. Com que no va obtenir el visat per entrar a Rússia, el van nomenar rector de la parròquia ortodoxa europea. I aquí van començar les aventures fantàstiques d’en Joan, que ja he comentat en alguna altra ocasió.