després d'arenys, salt

Arenys era diòcesi de Barcelona quan hi vam anar tres companys gironins. El bisbe Camprodon va arribar a una entesa amb el bisbe Jubany, ja que Arenys havia estat, fins feia poc, de la diòcesi de Girona. De fet, era al límit. La parròquia veïna, Canet de Mar, sempre va romandre a Girona.

L’any 1957 hi va haver una remodelació eclesiàstica: l’arxiprestat de Camprodon va passar a dependre de Vic, Arenys de Mar va passar a Barcelona i Riells de Montseny, a Girona. En tot això hi va haver el gran “sainet” dels bisbes desprenent-se dels capellans incòmodes i recuperant els “bons”. Mossèn Jordi Bachs i Comas era vicari de Camprodon. El bisbe Cartañà es va afanyar a canviar-lo perquè els de Vic no se’l quedessin. Igualment a Riells hi havia mossèn Pere Ribot, incòmode per a Barcelona, pel seu catalanisme, pel fet de ser poeta i perquè celebrava la litúrgia al seu aire. A la seva parròquia (ell en deia l’abadia) s’hi van acollir molts dissidents del règim franquista i catalanistes d’aquells anys.

Mossèn Pere va morir als 89 anys. Tota la seva vida de prevere la va passar al llogaret de Riells de Montseny. En Josep Montsant, amo d’un restaurant de Riells i regidor de l’ajuntament convergent, com a gran amic de mossèn Pere, ens podria explicar moltes coses del mossèn.

Més endavant va ser rector de Riells mossèn Jaume Reixach i Felipe, que es va donar a conèixer “urbi et orbi” per un fet molt rocambolesc a la vila de Blanes. Però és millor no tocar-ho. Quan escric això, en Jaume està malalt. Però conserva un gran cercle d’amics amb els quals celebra missa privada de tant en tant.

Riells ha tingut dos rectors peculiars per conceptes molt diferents. Només Déu jutja. Laus Deo.

Bé. A Arenys hi va venir un equip nou de capellans gironins, encapçalats per mossèn Martí Amagat i Matamala, ja difunt. Mossèn Amagat era membre del Fòrum Joan Alsina. Fruit d’això, el seu enterrament –a Banyoles- va provocar un conflicte seriós Bisbat-Fòrum. No ho detallo per no embolicar-me amb xafarderies.

A Girona, el bisbe Camprodon (suposo que ell pensava que era una cosa provisional) em va nomenar capellà de la capella de Santa Maria de la Massana, a Salt. Hi havia uns baixos que servien de capella i dos pisos propietat de la parròquia. L’antic capellà vivia en un dels pisos, amb els seus pares. A la planta baixa hi havia una carnisseria, l’amo de las qual era aragonès. Es cuidaven de netejar la capella, obrir-la i posar flors a l’altar provisional. Vaig veure que no em convenia residir-hi perquè era un lloc molt solitari. La gent de missa, els diumenges, no arribaven mai a omplir la petita capella. Vaig decidir anar a viure al pis de la meva germana. Tenia una motoreta. Els matins anava a treballar, com a notari, a la Cúria diocesana. Anava a dinar a la parròquia de Sant Cugat, de la qual era rector l’antic capellà de la Massana, i tornava al pis de la meva germana.

Al començament, la cordialitat entre el rector i jo no era gaire gran. Però va anar augmentant. Fins que va arribar que la rectoria de Salt va ser la meva segona residència. Ja ho comentaré en propers escrits.