capellans

El capellà caçador. A Girona hi havia hagut un capellà caçador que, quan marrava un 

tret, deia: Aquest pel bisbe! Jo havia pensat: aquest, ¿vol dir el tret o la peça que encara

vola? Misteris de la clericalla, tal com deia un meu company.

Quan jo vaig entrar al Seminari, al començament dels anys cinquanta, hi havia una cançó clerical que aprofitava la música de la sardana “El saltiró de la cardina”, de Vicenç Bou, per encolomar-hi una lletra divertida. Feia: “Ja en tinc feta la maleta per anar a la Vall del Bac. Ben greixada l’escopeta i els cartutxos carregats...Ai! Adéu macarrons de Ca la Quimaaa...”. Ca la Quima era un hostal, pensió i restaurant que hi havia al carrer de Santa Clara, a Girona, al mateix cantó que la sastreria Amich, que feia sotanes, i que donaven a l’Onyar, per la part del darrere. Totes dues han desaparegut. M’hauria agradat tastar el macarrons de Ca la Quima.

A Girona hi havia una infinitat de parroquietes amb rector resident. La de la Vall del Bac era “l’analogatum prínceps”. Solitària, lluny de tota civilització, sense accessos en carruatge. Només s’hi podia accedir a peu o a cavall d’un matxo. I no qualsevol capellà podia disposar d’un matxo o sabia muntar-lo. Per això s’havia convertit en la parròquia més llunyana i feréstega de totes. En una de les meves caminades, hi vaig trobar un ex rector, plorant assegut prop d’una font. ¿Per què plores? Perquè recordo totes les misèries que hi vaig passar! Anar a la Vall del Bac representava un càstig per al capellà. El Bisbe Cartañà hi enviava aquells que n’havien fet alguna. Com aquell vicari que va jugar una partida de pim-pom amb una noia al casal parroquial. El rector el va denunciar i, l’endemà, ja li va arribar el nomenament com a rector de la Vall del Bac i de Capsec. Entre totes dues, un centenar de parroquians. Quan el rector es llevava, el matí, ja tenia tota la feina feta. Jo vaig fer la ruta a peu des de Capsec a la Vall del Bas i us asseguro que és feixuga. Cal pujar al Coll de Passasserres, baixar fins a les envistes de Colldecarrera, anar fins el coll que s’obre a la Vall del Bac i arribar-se a l’hostal. Cal tenir en compte que el capellà havia de fer el trajecte dejú, per la cosa de la missa. De l’hostal a la parròquia hi ha mitja hora més, ben bona. Temps ha es podia menjar i dormir a l’hostal. Quan van fer carretera nova des de Castellfollit a la Vall del Bac (concretament des del restaurant de Can Bundància) les coses van canviar i l’hostal es va renovar. Hom va dir a l’hostaler que calia fer un menú en castellà. L’hostaler s’hi va posar i va sortir: “Menú. De tall, jai y de pez, luz”. Interpretació: Carn de xai i lluç.

Quan van sortir al mercat les motos Ossa i Montesa les coses van prendre un gir radical. Els rectors van comprar una moto.

Com que l’escrit ja és prou llarg, us demano perdó. Parlaré de capellans caçadors al proper.