capellans

El capellà caçador  2. 

Un ex rector de la Vall del Bac em va explicar una anècdota molt bonica. Es va morir un home vell, d’una masia aïllada. El rector hi va pujar. Ja ho tenien tot a punt. El difunt, embolicat amb mantes i lligat a un perpal llarg i gruixut, i quatre homes silenciosos. El tenien a l’era. Les dones eren dins. Els homes duien, tots, escopeta. I no era per defensar el mort. Era per si, pel camí, sorgia algun senglar o alguna altra peça de caça. També duien sarrons amb menjar: pa. llonganissa, botifarra i una bota amb un litre de vi. De tant en tant, la fatiga els obligava a aturar-se per fer pa i trago. Van arribar sense incidents a la carretera de cotxes. Allí els esperava una furgoneta de la funerària. Van carregar el cadàver, el rector i, cap a la parròquia i el cementiri!. Els quatre homes van tornar a les seves masies. Cal afegir que el rector, malgrat que era caçador, no duia escopeta. Només duia roquet i estola morada.

Anant per aquests mons de Déu vaig trobar un rector pintoresc. Vaig tenir una conversa amb ell. Em va dir que la seva passió era la cacera. En temps de veda sortia amb l’escopeta amagada entre la sotana i l’abric. D’aquesta manera enganyava la Guàrdia Civil. De fet no els enganyava. Els guàrdies sabien perfectament que el rector anava a cacera en temps de veda. Però eren temps de franquisme. I el capellà comptava molt a la localitat. Em va dir que el mateix es carregava els cartutxos. Amb balí gros per al senglar. Amb balins petits per a les altres peces. També solia matar alguna guineu. Quan n’havia alguna, la penjava a la porta de le rectoria. I la gent li feia donatius. D’alguna cosa s’ha de viure, em deia. I tenia raó. El sou del capellà era tan minso que no arribava mai fins a fi de mes. I la gent era pobra.

Semblant (però diferent) del capellà caçador era el capellà pescador. I ara no parlo dels rectors que regien una parròquia prop de la mar. Parlo dels rectors de terra endins. Pescador de peix de riu. Truites als rius de muntanya. Barbs, bagres, carpes, anguiles als rius i recs de la plana. Anaven a cercar cucs de terra en un camps llaurat recentment o en un lloc humit. N’omplien un pot de conserves buit, hi barrejaven terra humida...i ja tenien l’esquer. O feien un enfilall de cucs, altrament dit un botiró. I si baixaven aigües tèrboles paraven un paraigua a l’inrevés, clavaven un pal llarg en forma de Y, hi anivellaven la canya i...anguila que mossegava, anguila al paraigua! Després solien posar les anguiles en un safareig amb aigua neta perquè dejunessin. Quan havia passat una temporada menjaven anguiles amb tomata, fregides o amb suquet i patates. Era un plat de pobre però saborós.