pietat popular 1

Fins als anys cinquanta del segle XX, la religiositat popular era un farcit de pràctiques pietoses entranyables. I a voltes una mica herètiques. Alguns bisbes s’hi van oposar de valent. Jo puc parlar de la meva parròquia. I també, a partir de la lectura d’un llibre molt interessant, dels nostres veïns de la zona catalana de la República Francesa. El Llibre és de Raymond Sala, “Les visage de la mort dans les pyrénnées catalanes. Sensibilités et mentalités religieuses en Haut-Vallespir, XVII, XVIII et XIX siècles”, editat per l’Editorial Econòmica de París i patrocinat pel CREC, Universitat de Perpinyà. Any 1991.

Els aplecs, les festes majors, els difunts i la setmana santa eren els temps de l’any i circumstàncies de la vida més aptes per a aquestes pràctiques. Ja vaig parlar dels ex vots que omplien moltes parets dels nostres santuaris marians o capelles dedicades a venerar alguns sants. Hi havia patrons per a tot. Fins i tot pels lladres (sant Ferriol) i per als ases (sant Antoni abat). El patró dels pagesos era sant Isidre, al nostre costat. I sant Galderic o Galdric, a l’altre. La “bota de sant Ferriol” era una llegenda creguda per la nostra gent. Sant Ferriol era un lladregot de camins que es va convertir en bona persona. Els seus company el van assassinar i el van enterrar en un celler, sota d’una bota de vi. Des d’aquell dia la bota rajava vi d’òptima qualitat i no s’eixugava mai. D’aquí va venir la dita “¿et penses que això és la bota de sant Ferriol?”, dedicada a aquells que tiraven de la rifeta pensant que la seva sort no s’acabaria mai.

Al nostre Empordà. Els infants guarníem un carretó amb esparreguera i flors boscanes el dia 15 de maig, festa de sant Isidre Llaurador. I passàvem per les cases de pagès. Quan la gent sortia, els dèiem: ¿Hi ha res per a la carreta de sant Isidre?. Si ens donaven alguna cosa (ous, embotits o dolços) els cantàvem una estrofa dels goigs. Per cert, aquests goigs eren una mica irreverents. Vegeu-ho vosaltres mateixos: “Sant Isidro, sidro, sidro. Sant Isidro llaurador. Se’n va anar a robar les faves de l’hort del senyor rector”.

El meu poble celebra la festa petita el dia 2 de febrer, dia de la Presentació del Senyor o de la Mare de Déu Candelera. Realment curiós, aquest títol de candelera. Però té el seu sentit, com tot en aquest món. Aquest dia, la parròquia celebrava una missa solemne, un Ofici Major amb cants. I beneïa ciris i candeles. La gent anava a missa i duia, per beneir, uns manats d’espelmes o candeles de colors. Aquestes candeles de colors servien per a algunes processons, per encendre en dies de tempestes i maltempsades i per mantenir enceses a la cambra d’un moribund. També (no recordo on ho he llegit) les posaven a l’anus de les criatures que anaven restretes i per fer-les anar. Aquesta tradició escatològica jo no l’havia vist mai al meu poble.

Fins que no vam tenir uns goigs definitius de la candelera, en cantàvem uns amb música “de comuni”, que servia per a qualsevol tipus de goigs. La lletra era especial: “Mare de Déu Candelera guardeu a tot Castelló. Al bell mig de nostra plana ha florit un bell roser. Ses fulles són d’or i plata i floreixen pel febrer”. ¿És una referència a les candeles de color que es beneïen a la parròquia? És possible. Els goigs nous, amb lletra de mossèn Camil Geis diuen: “  Blanca flor, com d’ametller, Mare de Déu Candelera”. Molt més poètic.