els meus vicariats 8

Les majordones que he tingut, fent de vicari, totes tenien noms estranys i algunes, fins i tot estrambòtics: Innocència, Angeleta, Margarideta, Esperanceta, Tureta, Justeta...Qui en dóna més? Sempre m’he preguntat la raó. I he arribat a la conclusió que no era culpa d’elles ni dels seus pares. La meva mare es deia Tuietes o Tuies, que volia dir Gertrudis. I la seva germana, la meva padrina, Modesta.

Jo penso que els capellans le triaven amb aquests noms per defensar una mica la seva intimitat i el seu bon nom. No sé si m’enteneu. Jo sí que m’entenc!

La majordona de Palamós es deia Innocència. I no tenia res d’innocent. Era més aviat xafardera i malagradosa. Sempre semblava que li fes mal el fetge o la bilis. Era de Fornells de la Selva. Era baixa i un pèl geperuda. Com la Mare de Déu de València, la “·Geperudeta”. La porta del meu despatx era fina i feble. Alguna vegada l’havia pescat escoltant darrere la porta. Suposo que ho feia per anar immediatament a dur el “parte” al rector. Sort que aquest no en feia cap cas. Però era molt bona cuinera, això sí. I...deixem aquest color. Ara que ja és morta, pobra dona, es mereix respecte. Jo només em pregunto on carai deu haver anat, amb aquell seu caràcter tan malagradós. Al cel de les oques?

Feia uns estofats per llepar-s’hi els dits. I un arròs en què els àngels hi cantaven en cos de camisa. L’arròs el dijous. L’estofat el dilluns. El diumenge solia fer canalons i rostit. Em vaig engreixar.

El millor era l’esmorzar. Una peixatera, que anomenàvem la Maria de Cadaqués, molt devota ella, ens duia cada matí, a la missa de set, una bosseta amb peix per fregir: llucets, rogers, pelalles, molles, capellans...Era un esmorzar regi. Un parell de torrades, untades amb all i tomata, la paella de peix fregit, fruita i una tassa de cafè...i el dimoni que estossegui! El pitjor era el cafè. Ple de marro i rescalfat. Però ja estava acostumat al succedani de cafè del seminari.

Jo dormia en un quartet minúscul, amb un llit que semblava de criatura. A més, era feble i, a voltes es trencava a mitja nit amb gran terrabastall. Val a dir que jo pesava força. Havia de venir el fuster amb les eines. Mai no em van comprar un llit nou. El fuster de la parròquia era un home petit, cabell blanc. També feia d’enterramorts. Quan es moria algú anava a prendre-li les mides per fer-li la caixa, la qualitat de la fusta de la qual anava paral.lela amb el patrimoni del difunt. Com el carro dels morts, amb un, dos, quatre i sis cavalls negres. El capella anava al cementiri amb taxi i tornava amb taxi, després del gori-gori final. El cementiri era fora de la població, en un turonet, al costat del qual les monges vedrunes hi van edificar un col.legi nou de trinca. A Palamós es veu que hi havia molts protestants. Perquè el “cementiri dels protestants” era ample i ben agençat, amb làpides que duien escrites sentències bíbliques. Els catòlics ens conformàvem amb una simple creu o amb sumptuoses figures de marbre blanc (els panteons i capelles dels rics). A la guerra civil es veu que el comitè en va fer una gran destrossa.

Em sembla que ja us he dit que el rector de Santa Maria de Palamós, fill de Blanes, era un xerraire empedreït i compulsiu, Quan agafava les cartes no hi havia déu que l’aturés. Una nit, havent sopat, vaig voler provar-ho. Sort que la son em va vèncer. Altrament, encara estaríem xerrant, ell. Eren les dues de la matinada quan em vaig declarar vençut i capolat.

Dos elements “de colores” van fer una juguesca, de fer-lo anar, xerrant, a les dotze de la nit, fins a la punta del far de Palamós, que era força lluny de la rectoria. Tots dos li donaven conversa. El van deixar sol al far. I va tornar remugant a la rectoria. Aquell sí que era un home d’abans. Va fer un viatge a Blanes en taxi. A la tornada es queixava que el taxista no li Havia deixat fer basa. Imagineu-vos com seria aquell taxista. Déu ens en guardi.

El bisbe Jubany em va mantenir a Palamós fins el 1967. Després em va traslladar a Olot, font de les meves trifulques i penes clericals.