en xiri

Lluís Maria Xirinacs i Damians (1932-2007; Va cercar la mort quan tenia 75 anys. Dic va cercar tot i que la policia va dir que s’havia suïcidat). D’això fa deu anys aquest mes d’agost. Era el dia 6 d’agost de lany 2007. El fet va produir gran emoció en mols estaments catalanistes i eclesials de línia oberta o avançada.

Va néixer un 6 d’agost. Va morir un 6 d’agost al pla de Can Pegot, entre Sant Amanç i el Taga, una zona del Ripollès que conec molt be. He pujat al Puig Estela i al Taga (2000 metres) unes quantes vegades. He fet la travessa de Serra Cavallera fins a Camprodon. Ell va pujar-hi des d’Ogassa, al peu de la Serra Cavallera, va cercar un indret ombrívol, va deixar de menjar i es va deixar morir amb una mort molt d’acord amb la seva filosofia, les seves idees. Recordo que el meu company, en Modest Prats, em va reafirmar en aquest pensament.

Un seu deixeble, l’olotí Lluís Busquets i Grabulosa ha editat enguany una biografia completa, de prop de 800 pàgines. El professor Jaume Botey, a les pàgines de la revista El Pregó eclesial d’informació i opinió (juny del 2017) publica un article: “Lluís Maria Xirinacs. Aviat farà deu anys”. En poques paraules condensa la personalitat, l’abast i l’obra d’en Xirinacs, amb els seus èxits i els seus errors. I lloa el llibre d’en Lluís Busquets.

Vaig sentir a parlar per primera vegada d’en Xirinacs a Olot, l’any 1967. Llavors ja no hi era. Havia estat professor del col.legi dels Escolapis de la Plaça Clarà (el Parque). Ja no hi era. En va ser professor em sembla que entre els anys 1962-1965. Però hi havia deixat molts deixebles. Entre ells en  Lluís Sacrest i en Lluís Busquets i Grabulosa, que anava per frare. Em sembla que no hi va arribar, almenys a frare prevere. Altrament no sé com hauria pogut matricular-se a la Universitat Gregoriana de Roma per fer-hi estudis superiors de Teologia. En Busquets ha tingut una vida molt turmentada. Es va casar. El seu matrimoni va fracassar. Va cercar l’anul.lació matrimonial, afer que es va convertir en una cursa d’obstacles, tant d’advocats laics com d’advocats clericals. Ho explica en un llibre de ficció que es diu “El testament de Moisès”, un llibre molt interessant, especialment a l’hora de veure les maquinacions dels jutges i tribunals eclesiàstics per tirar la pedra i amagar la mà. Hi havia un jutge del Tribunal suprem, molt popular als tribunals eclesiàstics espanyols (ja és mort) que queda com un drap brut a la narració d’en Grabulosa.

Bé. Tornem a en Xirinacs. A mi sempre m’ha intrigat i m’ha enganxat la forta personalitat seva. En temps del meu despertar a la realitat nacional i eclesial, la lluita d’en Xirinacs contra en Franco i per reformar l’Església han estat el meu model, si no d’acció almenys de reflexió. Els seus escrits, les seves vagues de fam, la persecució que va tenir per part del règim i dels bisbes...Em llegia els seus fulletonets “L’espectacle obsessiu” i “Entro en el gran buit” com si fossin la Bíblia. Reconec que potser em vaig deixar dur massa per l’aspecte emocional. Però en Xirinacs era el meu gran heroi, com un “capitan trueno” eclesial. Va ser senador català amb més vots que cap altre, juntament amb d’altres prohoms catalans.

Quan va abandonar el sacerdoci, l’any 1990 (tot i que jo ja ho esperava) vaig tenir un gran cop psicològic. El sacerdoci se li feia petit. Em va suposar una crisi personal. La vaig superar. I vaig anar perdent, es va anar desdibuixant la figura d’en Xirinacs en la meva vida. Quan va morir ja no el seguia gaire.

En petit i molt de lluny, la trajectòria d’en Xirinacs ha estat la meva trajectòria. En la meva vida hi ha hagut més errors que no pas encerts. Com és el cas, que ja he explicat de Guatemala, quan el bisbe d’El Quiché em va convidar a quedar-me amb ell i jo vaig tenir por. Vaig ser covard. Ho he lamentat moltes vegades.  O quan una dona em va demanar per casar-me amb ella i vaig tenir por. Vaig ser covard. Són fracassos que han marcat la meva vida. I no em sap cap greu exposar-los a la llum del dia.