De la meva infància al mas
recordo que teníem tot el que necessitàvem per menjar, tret del pa i el vi, els
tortells i el xampany. Un olivet, que el meu avi matern havia guanyat no sé
com, ens donava oli suficient per a tot l’any. L’oli el guardàvem en un bidó
buit amb una tapadora de fusta, la meitat de la qual s’obria. Evidentment, la
roba de vestir i de mudar i les sabates i espardenyes les havíem de comprar,
tot i que uns parents del Poble Nou de Barcelona, que tenien una fàbrica
d’espardenyes, ens en donaven per a tots. També ens calia comprar el peix i les
costelles de xai quan en volíem menjar. I els bistecs de vedella.
D’aquests dos darrers productes en
menjàvem molt de tant en tant. Teníem aviram, pollastres, conills. I, sobre
tot, la carn de porc.
El peix ens el duia una peixatera
de Roses que es deia Teresa i que passava pel mas amb un cistell de peix.
Verats, sardines o lluces (mare de lluç o maires). M’agradava veure la seva
lluminositat o fosforescència al vespre,
quan tot era fosc. Un dia a la setmana ens duia peix per fer arròs (musclos,
gambes, calamar i sepiones). Un peix de riu que pescàvem nosaltres eren les
anguiles. Anguiles amb tomata, anguiles fregides, suquet d’anguiles...
El pa el compràvem al forner de
Vilanova de la Muga. Uns pans de dos i de quatre quilos que es conservaven una
setmana sense assecar-se massa. I el vi ens el duia en Xico de Vilamaniscle. Al
final del pa fèiem torrades a la llar de foc i ens les menjàvem untades amb
alioli. L’alioli el feia sempre un home. A mi em feien fora de la cuina. Deien
que si ho mirava es tallava i ja no es podia espesseir.
Algun dia, el meu oncle Enric
collava l’haca al xarret i em convidava a acompanyar-lo. Anàvem a comprar pa a
Vilanova. Allí l’oncle comprava, també, les costelles de xai i uns ronyons que
ens menjàvem per esmorzar, fregits amb all i julivert.
La verdura confitada era la base
de les amanides d’estiu: col, bròquil, olives, bitxo dolç...Les tomates i
cebes, collides de l’hort el mateix dia i l’enciam i escarola acabaven de fer
l’amanida estiuenca. Al temps del segar, mentre formàvem les garberes de blat,
civada i ordi era el temps dels berenars a l’ombra. Amb pa de Vilanova i vi de
Vilamaniscle. El vi el dúiem en una quarterola (una bota petita, amb dos litres
de capacitat i un galet de canya que es collava en un forat de la bota i que
servia per beure) i el servàvem embolicat (la bota o quarterola) en una saca
molla. Així es conservava fresquet.
També fèiem confitures de fruita.
Per a mi les millors eren les de maduixa dels prats i la de taronja. En fèiem
de meló, de poma, de pera, de tomata, de figa (molt bona, també) i de codony
(de nom codonyat).
Oblidava dir que ens fèiem el
sabó i el formatge. El sabó, amb oli ja gastat i sosa. Fèiem la barreja i en
una perola grossa l’escalfàvem. Quedava una pasta blanquinosa o groguenca.
Després d’uns dies de repòs es solidificava. I en tallàvem unes peces
rectangulars o cúbiques. Servien per rentar la roba i les mans (o el cos, tot i
que no feia bona olor).
El formatge el fèiem amb llet de
vaca i quall. Es removia i s’escalfava. Quan ja havia format peces granuloses,
ho posàvem en uns draps de fil i els penjàvem perquè expulsés el suc. Em sembla
que també hi posàvem una mica de vinagre. Quedaven unes peces com pans de
formatge casolà. Quan va començar a funcionar “la Fàbrica de la Llet” ens fèiem
dur pel xofer del camió que recollia la llet de casa una formatges rodons,
envoltats de cera vermella. Eren molt millors que els nostres. Però no tenien
aquell sabor casolà dels nostres formatges.
La xocolata Juncosa (la de la
xocolatera dibuixada a cada presa) era un altre element que no faltava mai a
casa. Me l’amagaven però jo sempre la descobria. Per culpa de la xocolata vaig
rebre més d’un clatellot o una galtada. Els diumenges solíem esmorzar a base de
xocolata desfeta i torrades amb oli.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada