vida senzilla 3

Des del mas anava a estudi a peu i en bicicleta, quan em vaig fer mereixedor de tenir-ne una. Un home que li deien “El Canari” tenia un local de reparació i venda de bicicletes. L’oncle Pau es va posar en contacte amb ell. M’arranjava les avaries de la bicicleta, sobre tot les rodes punxades. Aquell temps era moneda corrent.

Quan la bicicleta no em responia hi anava a peu, pel camí dels Estanys. Una bona hora a pas lleuger. Quan encara era fosc, la mare em feia fora del llit i em rentava la cara. Em vestia i em donava l’esmorzar. Després em donava una carmanyola o “fiambrera” que contenia el dinar: Habitualment truita de patates i una llonza de porc. A les vuit ja era al poble. Duia les menges de dinar a ca la tia Remei, perquè me les posés al forn. Em donava un panet de viena de la fleca i una presa de xocolata que havia anat a buscar, tot passant, a Ca la Marina Casas. Després anava al pati de l’escola on em trobava amb altres bordegassos matiners. I fèiem un partit de futbol amb una pilota de parracs o retalls de roba, cosa habitual en aquells temps.

A les nou començaven les classes amb el cant de l’Himne Nacional: “Viva Espanya penjada en una canya. Si la canya cau, Espanya adéu-siau”.

Érem dos que ens disputàvem els primers llocs: en Martínez petit i jo. En Martínez era fill d’un mecànic de bicicletes que tenia el taller a la plaça de l’escola, la mateixa on l’avi Cebrià, el Ferrer de les Alegries, l’avi d’en Modest, hi tenia la forja. No sé si era gaire treballador. Aquell temps es passava la major part del dia assegut en una cadireta petita de balca, a la porta, contemplant el panorama. El fill gran d’en Martínez biciclista va servir una temporada de vaquer al mas de Montmajor.

Una part de les construccions (que  eren dependències del palau dels comtes d’Empúries), futura casa del poble, a més de l’escola de nens i nenes, estava ocupada per la caserna de la Guàrdia Civil, que era important. En aquell moment Castelló era un indret fronterer, que calia vigilar. Tenien cavalls. Encara no s’havien popularitzat les motos de trial.

Tret del capità, que era de la Franja i parlava català, els guàrdies eren persones sense estudis, que procedien de famílies pobres. Segons brama popular tenien “mala leche”. I, per menys de cinc cèntims, ventaven una bufetada al detingut o persona a qui “interrogaven”.

S’explicava una anècdota graciosa. Un guàrdia deia a un capella: “Padre, yo soy muy religioso però, a quien me contradice, le doy dos hostias”. Aquest guàrdia, segons diuen, s’havia afartat de “donar la comunió”.

La caserna ens facilitava un passi per poder viatjar. Érem en zona fronterera. El passi era un full de color rosa, amb una bandera espanyola que el travessava en diagonal. Un guàrdia que, segons sembla, anava begut, va fer un passi per a l’oncle Enric. I hi va posar el seu nom: Enrique Gálvez Montes. L’oncle Enric havia d’anar a Barcelona en tren. Només instal·lar-se al vagó, uns policies de fronteres el van detenir i el van dur a la comissaria de Figueres. Alguna “hostia” va baixar. Finalment, un policia més espavilat li va preguntar d’on era. I va trucar a la caserna de Castelló. Allí es va desfer el “entuerto”. El van enviar al poble sense ni excusar-se pel mal tracte. Així anaven les coses als anys quaranta i cinquanta als pobles “republicans”. El meu oncle Enric havia votat sempre el partit de Gil Robles a Catalunya, un partit franquista i de dretes.

Els mestres feien les classes en castellà. Només parlaven català per renyar-nos i dir-nos que érem un imbècils i que no aprendríem res. O per dir-nos que aviséssim els de casa que havien de pagar les conferències extraordinàries que ens donaven els mestres. Els meus mestres es deien: senyor Ramió i senyor Callís. Pronunciat en castellà, com era la cosa “molt natural”.