El nostre mas, propietat de Don
Ramon de Fontcuberta i de Dalmases, formava part d’un conjunt de tres masos
anomenat Montmajor. A prop hi havia els masos de l’Estanyol i la Torre d’en
Mornau, o Murnau. Nom curiós que ens du al gran realitzador cinematogràfic
alemany, un dels fundadors de l’expressionisme, Murnau, autor del film Faust
(1926).
La Torre Murnau estava cedida a
l’exèrcit. Hi havia una secció de cavalleria de remunta. Celebraven la festa
per Sant Jaume. I dic això perquè una malaltia greu se’m va originar aquell dia
i a la Torre. Ja ho havia explicat. Però hi tornaré.
Nosaltres celebràvem la Festa
Major per Sant Joan Degollaci (Sant Joan Baptista). Li tallaren el cap per
culpa de Salomé, la filla de la concubina del rei Herodes. Richard Strauss en
va fer una òpera en un acte (1905). Montserrat Caballé l’ha interpretada
algunes vegades. La narració és un afegit a l’Evangeli de Mateu (Mateu 14,
1-12). De fet Jesús parla unes quantes vegades de Joan el Baptista. La festa és
a finals d’agost.
L’ermita de Sant Joan Ses Closes
o Sant Joan de l’Erm és una construcció senzilla just on comencen els estanys.
Tenim coneixement d’ella (a través dels erudits) des del segle 9. Els monjos de
Sant Pere de Roda se’n van fer càrrec i és, segons diuen, un dels orígens de
Castelló. En una auca que el rector em va encarregar, ho faig constar. La
parròquia de Castelló es cuida de la capella i assegura la missa el dia de la
festa del Sant. L’indret és un lloc envoltat d’herbes remeieres. I l’arbre que
hi predomina és el tamariu.
Un precepte del rei francès
Carles el Calb la va erigir l’any 866. Va començar depenent de Sant Esteve de
Banyoles. I va acabar finalment sota Sant Pere de Roda.
La festa era el dia 29 d’agost.
Un capellà de Castelló venia a celebrar la missa i a beneir una panets, que es
repartien al final amb un ramet d’alfàbrega cada un. Un cafeter del poble hi
muntava un “xiringuito” de begudes perquè la tarda hi havia una sessió completa
de sis sardanes i venia molta gent del poble.
Amb l’oncle Pau i la tartana
anàvem al poble, a la fàbrica del senyor Joan González, per proveir-nos de
barres de gel, que posàvem en unes semals i tapàvem amb saques. El senyor
González era conegut, a Castelló, per en “Rascayú”. I cada any enviava una novel·la
al premi Nadal. Però mai no havia estat reconegut.
A casa picolàvem el gel i posàvem
en fresc el xampany, el vi, els melons i
els ingredients de l’amanida. A última hora anàvem a buscar els dolços a Can
Quimet de la Palma. En Quimet Puig. Tortells, palos de nata i de crema, braços
de gitano, brunyols, sares i xuixos.
A la una en punt començava el
dinar de festa major. Cinc o sis plats diferents, postres i vi i xampany a
dojo. Més d’un acabaven mig torrats, en especial l’oncle Torrent, de Castelló. Però
tenia un vi alegre i “xistós”.
Vermut i vi ranci, moscatell i
garnatxa, xerès dolç i sec, vi de Vilamaniscle, xampany Codorniu semi, conyac
Terry malla groga, anís de Mono...
L’oncle Torrent, marit de la Tia
Remei, germana de la mare, solia agafar una bona torradora. Quan tornàvem a
Castelló a peu, ens havíem d’aturar de tant en tant perquè ell orinés o perquè
estava estirat a terra, panxa enlaire, rebentant-se de riure.
La seva dona el feia anar a
dormir. I ja sabia que no es despertaria fins l’endemà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada