parents, amics i coneguts

l’esparter i en xarel

L ’any 1963 vaig deixar el seminari i em vaig ordenar de capellà el dia set de juliol. Em faltaven dos mesos per complir vint-i-quatre anys, el setembre. El meu bisbe, Josep Cartañà i (llavors dèiem e) Inglès, va morir la nit que va del darrer dia de juliol al primer d’agost. De fet, ja ens havia ordenat un altre bisbe; el nostre ja estava greument malalt.

Hi ha una anècdota molt significativa. Es va presentar al llit el seu secretari per dir-li que calia donar-li la extrema Unció. Ell es va regirar amb fúiria i va respondre: “Què s’han cregut! Jo sóc el bisbe! Ja els diré quan ho han de fer!”. Gairebé no hi són a temps. Per governar la diòcesi, mentre esperàvem un nou bisbe, va quedar el Vicari Capitular, el doctor Josep Maria Taberner i Collellmir. Per indicació de mossèn Piera, rector del Collell, que em coneixia, em va nomenar professor del seminari col·legi de Santa Maria del Collell. Havia de començar l’octubre. Però va passar una cosa rara. El Vicari d’Arbúcies va voler marxar, tant sí com no. I el vicariat va quedar sense cobrir. Pel setembre vaig rebre el nomenament de vicari d’Arbúcies. M’hi havia de presentar el dia primer d’octubre. Aquest dia fou aquell en què una arbucienca arriada va dir “Aquest és el nou vicari? Maaa, quin cadell!”. En llenguatge d’Arbúcies volia dir: jovenet, tendre, inexperimentat, càndid”. I moltes coses més. Acabava de complir vint-i-quatre anys.

Començo parlant de l’esparter. Era un home amb aquest ofici: trenava materials naturals per fer coves, cistells, paneres, estores, anguileres i altres estris fets a mà. L’esparter tenia un fill amb qui vaig fer amistat. Em vaig dedicar a proposar-li una escala de valors humans. Era un vailet molt receptiu. I realment va adquirir valors.

Ja casat, em va facilitar un viatge a Amèrica Central i Mèxic. Fou quan els sandinistes perderen les eleccions generals davant d’Arnoldo Alemán, de l’extrema dreta. Llavors l’esparter ja era un home lliurat totalment a la seva tasca educativa. Era el promotor i propagandista de l’Agenda Llatinoamericana i Mundial. Ell, que en teoria era el meu deixeble, s’havia convertit en el meu mestre. Vaig aprendre molt d’ell. Va fer venir a Catalunya el bisbe del Quiché, Julio Cabrera, i el va dur a totes les televisions, ràdios i diaris. Va fer el mateix amb el president de la Conferència Episcopal de Guatemala, Álvaro Ramazzini. Ambdós es van hostatjar al lloc on jo visc ara. L’Agenda ja porta més de vint adicions. És un plaer sentir-lo com explica l’Agenda als infants d’una escola.

D’en Xarel, barber d’Arbúcies i una mica tocat de l’ala ja en vaig dir molt quan vaig parlar del meu vicariat a Arbúcies. Ja no recordo ni el seu nom autèntic. En tenia? Quan li preguntaven el nom deia, en castellà: “Charel, barbero, por la gracia”. I acabava aquí. La frase havia d’acabar “por la gracia de Dios”. Li havien ensenyat aquesta frase en castellà. I la repetia davant de guàrdies civils, els seus enemics naturals, i capellans.

Treballava a bosc. Un dia, tornant de bosc es va topar amb la guàrdia civil. Aquests li van preguntar què duia al sac. Resposta: “Armas de fuego”. Duia pots i estris per cuinar. Va restar dos dies tancat al “cuartelillo” per prendre el pèl a la guàrdia civil. Quan els veia, ja fugia.

D’homes com en Xarel n’hi havia a totes les parròquies. I tots venien a l’església a tocar la pera al capellà.