3. La meva família de Barcelona.
En primer lloc, parlaré de la
família del Poble Nou. Una germana de la mare es va casar amb un fabricant
d’espardenyes, l’oncle Salvi, que tenia una botiga per a la venda al Passeig
del Triomf, dit també Rambla del Poble Nou. D’ells va néixer en Joan Aulet i
Gallart, cosí germà meu. En Joan es va casar amb una xicota que es deia
Carolina Vilagran. I van tenir tres filla: la Maria Dolors, la Quimeta i en
Josep. Ells ens fornien espardenyes per a tota la família.
En Joan treballava com a apoderat
d’un banc en la secció de negociat d’accions. I es veu que era molt bo en la
seva feina. Feia guanyar diners al banc. Per això tenia un bon sou i un 10 %
dels guanys. Va fer diners. I era molt afeccionat a la “sarsuela”. La seva dona
tenia molt bona veu i la seva filla, la Quimeta, va fer la carrera de música.
Sovint es posava al piano i tothom cantava “Doña Francisquita”, “La verbena de
la paloma” o “Los gavilanes”.
En Joan va morir i la seva dona
va arreplegar un “Alzheimer” que va obligar els seus a tancar-la en una
institució per a aquests malalts. Quan la Quimeta la visitava, es posava al
piano i cantaven “sarsuela”.
La Quimeta era professora de
música en un col·legi de religioses del veí carrer del Taulat, on també hi
havia la parròquia de Santa Maria del Taulat. La Quimeta era l’organista de la
parròquia.
En aquesta parròquia hi havia un
capellà amic meu, en Joan Ramon i Cinca, que era una mica càndid i membre de
l’associació “El Prado”. Amb ell vam coincidir en un viatge a Israel. I
conservo d’aquest viatge una bonica anècdota. Ve i m’ensenya una bossa de pell
de camell. Jo li dic que és falsa i que n’ha pagat un preu desorbitat.
S’enfada. Jo li compro una autèntica, més barata que la falsa. Em diu: ¨Com
t’ho fas?”
No goso dir-li que el problema és ell. És càndid.
I es deixa enredar fàcilment.
Vaig casar en Josep, el germà de
la Quimeta, a la capella romànica de Montjuïc. Es va casar amb una Llobet,
família gironina “d’alcúrnia”. Només el dret a usar la capella ja valia un
dineral. M’ho va dir l’encarregat. En Joan va gastar molts diners en el
casament d’aquest fill. Espero que les coses li resultessin. Els he perdut de
vista.
La Quimeta estiuejava a Llançà.
El rector, mossèn Josep Clavaguera, en pot dir bé, ja que ella feia d’organista
a la parròquia. Sé que li van fer una operació a cor obert. També l’he perduda
de vista. Poc a poc ha anat desapareixent la meva família. Només em queda el
nebot del Canadà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada