parents, amics i coneguts 2

2. La meva família de Barcelona.

Després de parlar del meu cosí de Castelló d’Empúries, en Joan Torrent i Gallart, fill de la meva tia Remei, germana de la mare, parlaré de la meva família de Barcelona. El pare d’en Joan, en Quimet Torrent era un flequer de Cabanes. Durant la guerra civil va tenir relacions amb el comitè revolucionari local. Per això, acabat el conflicte fou jutjat i condemnat amb dues penes de mort. Fou indultat per la intervenció d’un militar franquista, que el meu oncle Enric havia salvat. Però va haver de fer treballs forçats i presó a Saragossa. A l’Empordà, a totes les famílies hi havia gent de dretes (franquistes) i gent d’esquerres (republicans). És el drama que va aprofitar molt bé el dictador per sotmetre totalment Catalunya. I encara no ens hem refet ben bé.

A Barcelona hi havia tres germans del pare i un de la mare. Entre tots, set cosins. Començaré pel meu padrí, germà del pare. Tenia una botiga de queviures (en deien un colmado) a l’encreuament dels carrers Mallorca i Girona, una situació immillorable. Feia diners. Ja vaig explicar que un alemany el va enredar amb el “cuento” d’una màquina enregistradora. Hi va posar els diners i els va perdre. Ja ho havia explicat. Anys després, on hi havia hagut la botiga hi havia una òptica. Quan hi vaig passar, em va caure una llagrimeta.

Aquest meu padrí s’havia posat al cap que jo podia substituir-lo a la botiga. Però vaig anar al Seminari. El seu castell de somnis es va ensorrar. Es va casar amb una immigrant, va tenir una filla, la Sílvia, i va llogar una botiga de can misèria a la ciutat satèl·lit de Cornellà. Era groller. A mi em deia: la “xarnega” de la meva dona no val res. Jo li recriminava això. Perquè era la mare de la seva filla, que parlava català. Va morir amb més de vuitanta anys. Que reposi en pau.

Dedicaré un capítol als cosins: l’Eduard i en Quico, la Delfina, la Sílvia, en Joan, la Maria Dolors, la Quimeta i en Josep. L’Eduard va morir alcohòlic, i el seu germà, en Quico, va perdre un ull.