la pilar i el barquillero

Parents, amics i coneguts

La Pilar i el “Barquillero”.

La Pilar era la meva balladora habitual: A vegades la substituïen la Maria Dolors i la Quimeta. Però molt rarament. Si la Pilar no podia venir, jo solia asseure’m en un cantó de l’escenari en el qual la cobla orquestra tocava i cantava. La Principal de la Bisbal, els Montgrins, La Selvatana...totes cobles gironines. Des del meu racó escoltava la música i les cançons. I me les aprenia de memòria.

Els nens ballàvem al mig de la gran roda de balladors i balladores. I el fregadís dels peus era una “música” intensa, que mig ofegava l’autèntica. La sessió sempre començava amb la “conga”, que sempre menava el mateix xicot. L’olor de suat es barrejava amb els perfums diversos de les noies. “La conga de Jalisco va i viene arrollando. Y trae su comparsa de alegria y de placer. I vinga anar fent la serp amb les mans a la cintura i aixecant els peus alternativament. En aquella anys quaranta, la conga feia furor.

L’orquestra sempre interpretava uns quants cants humorístics: “La vaca lechera”, “Rascayú”, “Ay que tío!”...I alguns música inventaven lletres. Per exemple: “Aquest dia vaig sentir el cantar d’un puput. Era el noi que toca el bombo, que escanyava un ànec mut. Ay que tío, ay que tío, que puyazo le ha metío. Ay que tio, ay que tío, que puyazo le ha metío”.

La meva mare i la mare de la Pilar ja preparaven el nostre casament. Però vaig entrar al Seminari i tot se’n va anar a fer punyetes. Les primeres vacances que vaig fer al poble, no em movia de casa i de la rectoria. Normes del Seminari.

El “Barquillero” era un noi alt i escardalenc. Li dèiem “en quatre ulls”, perquè duia unes ulleres de cul de got. Un dia, davant meu, va dir mal de la Pilar. Em vaig abraonar sobre ell i, d’un cop de puny li vaig fer caure les ulleres i rajar sang del nas. Va bramar 

com un desesperat.

Jo no solia ser violent. Més aviar era covard. Però el “Barquillero” va ofendre la meva xicota, la Pilar. I això no ho podia suportar de cap de les maneres. “è finita la commedia”. Durant molt de temps, no em vaig barallar amb ningú més. Només amb un seminarista, que em va dir que jo era un pagerol sense cap gràcia. I potser tenia raó, pobre noi.