harmònica

Després de molts dies de parlar-vos de cine i de films, faig un interludi per parlar d’un instrument que m’estimo molt, l’harmònica.

Vaig començar a aficionar-m’hi a Arbúcies (1963-65). Era vicari i treballava amb un grup de xicots als quals els agradava cantar. Va ser quan vaig adquirir la primera harmònica per poder acompanyar els seus cants. No em va costar gens aprendre a tocar les cançons tradicionals. O la cosa era molt fàcil o jo tenia aquest do. Tocava cançons de nadal, cançons de muntanya i cançons populars.

Vaig comprar la primera harmònica en una botiga de la Rambla de Barcelona. Era una Hohner, el millor que es feia en harmòniques. És curiós, a Arbúcies en deien “sansònia”.

Vaig voler fer igual amb la guitarra. Però vaig fracassar. La guitarra és molt difícil.  Vaig comprar una bona guitarra al carrer ample de Barcelona, a la casa Joan Estruch. Em va costar diners puix era molt bona. Llavors jo era a Olot (1967-70). Vaig arribar a fer alguns acords. Però res més. A la vista de la meva poca traça, vaig vendre la guitarra a un escolta que en sabia molt més que jo. Per la meitat de preu. Va ser, tal com diu el refrany “com el negoci d’en Baldomero amb les cabres”. Dues de blanques per una de negra. Dues de negres per una de blanca. Va quedar sense cabres. Sempre més m’ha sabut greu no saber tocar la guitarra i el piano.

Quan era a Arbúcies, el mestre Riumalló es va proposar ensenyar-me a tocar el piano. Em va regalar el mètode per a principiants, i vaig passar les primeres lliçons a casa seva. Després anava a tocar el piano que hi havia a la sala de cinema i teatre del Centre Catòlic. Però em vaig cansar molt aviat, a l’adonar-me que no feia progressos. I vaig abandonar.

De solfeig i de cants sempre vaig tenir excel·lents. Però d’instruments, zero (cero patatero, com deia el senyor Aznar). De trista memòria.