habemus papam

Aquest dia em vaig entretenir amb un film de l’italià Nanni Moretti, “Habemus Papam” (tenim Papa). De bell antuvi ja em vaig malfiar perquè Nanni Moretti és un còmic. 

 I sí. És una pel·lícula còmica però una mica mal girbada. Comença i acaba bé, amb punch cinematogràfic. L’elecció, l’acceptació I els preparatius per dur el nou Papa al balcó perquè pugui tenir el primer contacte amb el poble, després que el cardenal camarlenc anunciï: “Nuntio vobis gaudium màgnum. Habemus Papam. Cardenal...” Tot això té un tremp dramàtic, cinematogràfic 100 %. I el final, amb el rostre cansat del Papa, demanant perdó a la gent i dient que ell es retira i que hi haurà algú millor que ell que dirigirà l’Església...també té molt tremp dramàtic. Però aquí s’acaba el film. Les correries del Papa per Roma tenen un interès relatiu. Arriben a cansar. Potser Moretti vol demostrar que el Papa tenia vocació d’actor de teatre?.

 

 I l’actor principal és un gran artista francès. Michel Picoli, que no té un dels millors dies.

La resta de la pel·lícula, que és la major part del film és una astracanada, un vodevil, un sainet. Els cardenals queden retratats com a menors d’edat. S’avenen a restar tancats al vaticà fins que no s’aclareixin les coses. Criden un psicoanalista ateu (Nanni Moretti), un element que podia donar joc però que es converteix en simple comparsa d’un desgavell total. També l’obliguen a estar tancat al Vaticà. Vist que no entén què li passa al Papa, es dedica a entretenir els cardenals. Els fa jugar a cartes, al bridge i al tuti. I alguns s’enfaden amb les males jugades dels altres, com tots els jugadors. Juguen a voleibol i altres jocs. Fa pena veure els purpurats saltant i donant cops a una piloteta davant d’una xarxa. O animats per unes monges amb cara seràfica.

Tot el film està compost de gags que no fan massa gràcia. Si el director volia desacreditar l’Església, tenia maneres molt més contundents, cinematogràficament parlant, al seu abast.

Em sap greu per haver dit tot això. Però és el que penso. Si m’equivoco, demano perdó a tots els qui he ofès.

Una pel·lícula còmica ben conduïda és “La vita è bella”, de Roberto Benigni, que també tinc i he vist. Benigni manté el to còmic i ensems seriós tota l’estona. Ens obliga a estar pendents del que passa a la pantalla. El drama està sempre latent. Estem als anys 39-45, anys del nazisme i la guerra mundial.  De tant en tant els nazis demostren la seva crueltat. Per exemple, quan maten (no es veu) els protagonistes.