Eren dos amics, molt amics. Tots dos eren
professors d’institut en una ciutat de les terres catalanes, en dos centres
d’ensenyament diferents. Quan coincidien en un dia sense classes, passaven la
tarda junts, conversant, passejant, gaudint de l’entorn i, és clar, filosofant.
També comentaven amb humor coses de la vida que ambdós vivien.
Un d’ells va contraure una
malaltia molt greu, que el va dur a les portes de la mort. Va passar uns dies
en coma induït. I es va refer. Va abandonar l’hospìtal i es va reintegrar a la
vida quotidiana.
L’ amic li va preguntar: Quines
sensacions, quins records tens d’aquests dies en què has estat a les portes de
la mort?
Resposta: no tinc cap record, cap
sensació. Era com estar adormit, sense somnis, sense imatges, sense colors,
sense sensacions. I es van posar a filosofar sobre la vida i la mort.
A part del contingut de la
historieta hi ha teories (no sé si se’n pot dir religió) que creuen en la
transmigració de les ànimes. Quan un ésser humà mor, la seva ànima pot reviure en
un altre ésser. Un animal, per exemple. Un lleó o un ase. És clar que, d’ases,
ho som una mica tots els humans.
Hi ha un film del gras i el prim
en el qual, en un accident d’aviació mor l’Oliver. Stan el retroba en un ase
que li parla a la vora del camí.
Un amic em va fer la pregunta de
què sentia en els moments culminants de la meva malaltia. Li vaig haver de
donar una resposta que no li va agradar ni poc ni molt. És que, de l’instant de
la mort humana, ningú no retorna per explicar-nos-ho. Només resta la fe dels
qui encara viuen. I el seu record, que es va perdent amb el temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada