excursió i reis

El rector de Castelló era un bon organitzador. Amb els escolans i els seminaristes va organitzar una excursió a Sant Pere de Roda, el Port de la Selva i Llançà. Un autocar ens va dur a Palau Saverdera. I allí, els de Cal Carreter, ens van organitzar un petit esmorzar. L’avi de Cal Carreter era l’avi d’en Joan Renart.

Acabat, ens vam proveir de vi de Palau i l’avi ens van acompanyar fins a l’inici del sender que menava a Sant Onofre, el Mas Ventós (hi ha una sardana molt bonica dedicada al Mas Ventós), i Sant Pere de Roda.

Ens vam enfilar caminoi amunt. Aviat vam arribar a l’ermita de Sant Onofre. És una capella pintada i repintada de blanc, que es veu pràcticament de tot l’Empordà. Des del mas de Montmajor la vèiem lluir, quan el sol hi petava de ple.

Al costat de l’ermita hi ha una senzilla font. L’aigua no és massa bona. El caminoi arribava fins al Mas Ventós, exposat a la Tramuntana, com molt bé el seu nom indica. Més endavant van fer una pista forestal fins al mas. Des de Sant Onofre també podies enfilar-te, muntanya amunt, fins al cim, al castell de Sant Salvador.

Al Mas Ventós ens uníem a la pista que, des de Vilajuïga, duia a Sant Pere passant per l’ermita de Santa Helena. No sé quan es va construir aquesta pista.  Però segur que en temps dels grans robatoris no estava feta, o almenys només era un caminoi ample.

Sant Pere de Roda era un cenobi benet molt important, amb temple romànic i campanars, amb refetor i claustres, amb cel.les per als monjos, amb biblioteca... Un parell de monjos de Sant Pere, segons conten les cròniques, van posar els fonaments de Castelló d’Empúries quan van bastir la capella de Sant Joan Ses Closes, al començament dels Estanys.

Al costat del Monestir, a la part baixa, hi havia una font, fresca i abundosa. Hom hi havia posat taules i bancs per poder fer un repàs. Era l’aigua millor de tota la Serra de la Verdera. Ja explicaré què va passar amb el Monestir quan tropes estrangeres el van saquejar, el segle XVIII.

Després de visitar el conjunt monumental expoliat, ens vam refrescar a la font i vam baixar al Port de la selva, passant per la  Vall de la Santa Creu, terra de vins. Al Port ens esperava  un germà de mossèn Isidre Coromines, pescador, amb la seva barca. Vam dinar en un hostal popular. Senzill però suficient: amanida, sardina, pa i poma.

Acabat, ens vam embarcar i la barca ens va dur al port de Llançà. Una meva cosina de Barcelona, que era professora de piano, ens esperava. Ella tocava l’harmònium, tots els diumenges d’estiu, a la parròquia.

A l’estació de Llançà vam prendre el tren, que ens va menar fins a l’estació de Peralada. I de l’estació, xino-xano, a peu, fins a Castelló. Una excursió fabulosa, que he recordat sempre. De gran l’he feta algunes vegades més. I sempre m’ha complagut. He vist el monestir de  Sant Pere de Roda (o de Rodes) reconstruït per la Generalitat i vigilat per un guarda.

També he vist peces del cenobi a tots els museus i cases importants de Catalunya. He vist molts capitells esculpits que servien de base a un gerro de flors. He vist una pica romànica d’una sola peça que servia d’abeurador del bestiar. Us en podria explicar moltes...

La més dolorosa és veure la Bíblia medieval de Sant Pere de Roda exposada solemnement en un museu de París. Cal pagar per veure-la.

En un altre capítol us explicaré com els reis de la Rectoria ens duien moltes coses.