carpes i mirallets

Tots sabeu què són les carpes. Aquest peix de riu és com una plaga que es multiplica per tot arreu. En alguns indrets el consideren exquisit. A casa nostra no. És un peix vulgar,  tot ple d’espines i amb gust de fang. Des que hom va envair el llac Victòria amb perques del Nil, ara tothom menja aquest peix d’aigua dolça, parent de La carpa. I no és que sigui res de l’altre món però es barat.

Hi ha un film document, dirigit per l’austríac Hubert Sauper que es diu “El malson de Darwin”. Jo el vaig tenir, primer, en francès, “Le cauchemar de Darwin”. Explica tot el gran muntatge de les grans indústries pesqueres a Tanzània, per pescar la perca al llac Victòria i escampar-la per tot el món. La perca va ser introduïda fraudulentament al llac per uns pescadors sense escrúpols. És el mateix cas que el luci al riu Ebre. Són espècies que devoren totes les altres.

És un documental que fa venir pell de gallina. Hi surten els grans avions de transport russos, pilotats per russos. Aterren en una pista impossible, flanquejada per carcasses “épaves” d’avions que es van estavellar  a l’aterrar o a l’enlairar-se. Hi surten prostitutes, una de les quals és assassinada. Hi surten negocis de contraban. Hi surten encarregats occidentals. Hi surten policies corruptes. Qui hi surt perdent? Com sempre, el país africà, Tanzània. La prostituta que va ser assassinada canta una cançó romàntica preciosa, que emociona: “Tanzania, Tanzania...”. Si no heu vist aquest docu -film us el recomano vivament.

Un altre peix comú als recs dels estanys era el mirallet, o sol. Em sembla que era un peix foraster. Que era originari dels Estats Units i que algun imbècil va introduir al llac de Banyoles a principis del segle XX. No es podia menjar, tot era espina. Era més apte per a ser admirat en una peixera. I a vegades agafava una bagra o un barb escadusser. I anguiles. Quan les aigües baixaven roges, era el temps del Botiró i el paraigua obert i clavat a terra per a les anguiles.

Les anguiles les tiràvem a un safareig d’aigua neta perquè es purguessin del fang. Al cap d’un temps les recuperàvem i ens les menjàvem, amb tomata, fregides amb oli roent o amb patates i ceba, fent un suquet d’anguiles. N’hi ha que tenen fastig de menjar anguiles. Diuen que semblen serps. A mi no em fan cap fastig. A més, qui diu que la carn de serp és dolenta?

Com que no tenia salabret, les carpes grosses em donaven molta feina. Sovint trencaven el fill i tornaven a l’aigua abans de ser capturades. En una ocasió una carpa d’uns tres quilos em va capolar la nyinya bona. Vaig tenir un disgust de cal déu. Sort del meu oncle Pau, que em va comprar una nyinya “dernier cri” a Figueres.