assaigs

Perquè una obra de teatre surti rodona, calen molts assaigs. I a vegades...ni així. Sempre s’escapa alguna cosa que enterboleix els resultats. Recordo aquella anècdota d’una obra en castellà en la qual hom va encarregar a un figurant sense talent una escena sense veu. “Ça va de soi”, no es necessita assaig, van considerar. Què van haver fet, fillets de Déu? Va arribar el moment. Era el final del segon acte. Surt aquell dropo i, amb èmfasi diu en veu alta. “apaga la lus y seba”. Era el text que hi havia, entre parèntesi a l’obra. (Apaga la luz y se va). La riallada entre el públic va ser monumental.

Aquest cas em recorda aquell que jo vaig presenciar al seminari. Els companys d’un curs més gran van preparar una comèdia d’aquelles que s’anomenen “comèdies de costums”. La van representar un dijous o un diumenge a la tarda. Hi havia una escena en què sortia un noi a l’escenari. I cridava algú: “Agustí, Agustí!”.No sortia ningú i ell s’escapolia pel “foro” sense dir res més. No sabeu pas la gràcia que ens va fer això. Sovint ho comentàvem i fèiem conya d’aquell pobre “Lázaro”. Va quedar batejat per sempre més com a Agustí. Es deia “Amado”. No sabem què hi feia a l’escenari i a qui cridava.”Agustí, Agustí!”.

Durant les vacances d’estiu els seminaristes organitzàvem un casal d’estiu per als nois del poble. Es considerava que la cosa no anava amb les noies. L’horari del casal era de tres a sis de la tarda amb berenar –que es duien els nois- pel mig. Cada dia en Modest explicava un capítol de les històries d’en Massagran, de Josep Maria Folch i Torres. Agradava molt a la quitxalla. En Modest era un mestre explicant. Al primer original (anys deu) hi havia uns magnífics dibuixos a ploma d’en Junceda. Amb paper transparent i tinta xina dibuixàvem uns ninots, seguint el conte... Esplèndid.

Alguns dies ens desplaçàvem al cinema-teatre Centre. I allí improvisàvem teatre. Els diàlegs eren espontanis. Recordo una obra breu d’un pagès que tenia un burro i no el volia deixar a ningú. Un dia el burro va caure dins d’una bassa i es va ofegar. “Moraleja?”...L’altre era aquells dos pagesos sords que duien una canya de pescar al muscle. “Que vas a pescar? No, vaig a pescar. Ah, em pensava qer anaves a pescar!”. Santa innocència!

Els seminaristes fèiem una actuació sense paraules. Amb gestos representàvem oficis. I els nens havien d’endevinar l’ofici (també hi entraven oficis religiosos).

Alas nens que venien a casal d’estiu els donàvem una entrada al cinema de diumenge. A condició que anessin a doctrina el diumenge. L’Església no dóna res per res. Parlo de coses tangibles, humanes, no espirituals.

El rector d’un poble petit ens va convidar a fer una representació teatral per la Festa Major, un diumenge.Em sembla que vam representar l’obra “La Creu de la Masia”, drama en tres actes i en vers, de finals del segle dinou, obra de Serafí Pitarra. I el sainet en un acte “Per no entendre el castellà”. L’escenari era un cadafalc, un entarimat que es movia. Envoltat de cortines i amb elements decoratius. Simulava la sala de la masia. Entràvem pel costat per una escala de fusta molt precària. Presidia la sala una gran creu de fusta: Jo suposo que vam fer arranjaments. De dona no en sortia cap. Però vam tenir un gran èxit. El poble era Borgonyà del Terri. I el resctor mossèn Joan. Un company de curs, en Xavier, era fill d’uns propietaris rics de borgonya. Sempre teníem assegurat un berenar de veritat.