ara l'estiu

L’estiu del meu primer any de seminari jo tenia tretze anyets. Vaig passar les vacances a Girona. Menjava a baix, al bar, i dormia al pis de la meva germana que donava, per la part del darrere, al riu Onyar. Des d’aquell pis vaig gaudir de l’espectacle d’alguna riuada de l’Onyar. Llavors encara no havien fet les obres de contenció d’aigües, i el riu – quan baixava brunzint- cobria tota l’amplada del seu llit i omplia alguns carrers i omplia els baixos d’algunes cases de la ciutat. Era impressionant: el soroll de l’aigua, la gent que mirava des de les finestres i balcons, els socs i altres andròmines que baixaven riu avall i anaven a parar al Ter...Un enginyer de terra endins va venir a Girona, va fer no sé quines obres i va dir que l’aigua que s’escapés del riu en endavant...se la bevia tota ell sol! Què havia dit, fillets! L’any següent hi va haver una altra inundació d’aquelles que fan història. Ja m’imagino el pobre enginyer, amb la boca oberta amb un embut, empassant-se tota l’aigua que baixava.

Aquell primer any vaig passar les vacances d’estiu a Girona. Què feia? Com passava el temps? Molt senzill. Em vaig acostumar a la lectura. Donar volts per la ciutat amb amics. Cinema. Ball. Futbol als camps de la Devesa. I sortir amb l’Anna. L’Anna era la filla d’uns veïns, peixaters, que tenien una parada al mercat del peix de Girona. Amb l’Anna ens vam fer amics i fèiem passeigs junts. Però no va passar res, tret d’algun petonet escadusser, innocent com la nostra adolescència. I ballar en alguna festa popular, és clar.

No sé com però els superiors del Seminari van ser informats de la pel·lícula. I el rector va cridar la meva mare. No sé què es van explicar però es van acabar les meves vacances d’estiu a Girona. A partir d’aquell any, les vacances van ser a Castelló, a la casa dels meus pares: la mare, l’oncle Pau i jo. L’oncle Enric es quedava per poder fer el canari amb la colla. A Castelló em vigilava, també, el rector de la parròquia. Jo em passava la major part del dia a la Rectoria, amb els capellans i els meus companys seminaristes. Érem cinc seminaristes: en Modest, en Comamala, l’Alsina, en Renart i jo.

El matí, a quarts de nou, teníem la missa cantada (el “catino”) amb l’escolania de la parròquia de la qual jo havia format part abans d’entrar al Seminari.  Després, esmorzar a casa. Pa i xocolata i una tassa de llet i cafè. La mare ja m’ho tenia preparat.

A les deu tornava a la Rectoria. Allà hi trobava mossèn Miquel. Amb ell i els altres seminaristes comptàvem la moneda de les col·lectes del diumenge i en fèiem unes tires embolcallades amb les pàgines de “la Fulla” del diumenge que havien sobrat. Això ens duia una bona estona.  A les dotze tornàvem a casa i dinàvem i fèiem migdiada. I a les quatre tornàvem a la Rectoria.

Recordo una baralla verbal entre el Rector i mossèn Miquel. L’espectacle va ser espantós. Mossèn Miquel va marxar donant un cop de porta, després de llançar per terra les claus de la rectoria. Va estar dos dies sense venir. Després el rector es va posar el manteu i el capell i va anar a cercar mossèn Miquel a casa seva. Eren anècdotes clericals que es repetien a moltes rectories.

Amb la Pilar ja no em vaig veure més.  I amb l’Anna tampoc. “Ploreu ploreu ninetes, que el burro està malalt. Té mal a la poteta i el ventre li fa mal. No pot menjar civada sinó pinyons pelats. No pot dormir a l’estable, sinó en un matalàs”.

Adéu vida d’abans. Adéu sambes i boleros. Adéu Pilar i Anna. Adéu festes majors. Adéu ball “agarrat”. Adéeeu...Adieux, Good by, Adeus, Aufwiedersehen, Addio, Agur...