ara l'estiu (2)

La tarda la passàvem jugant a parxís, al joc de l’oca o a dominó. Els jocs eren a la rectoria a la nostra disposició. A l’estiu, jugàvem en unes taules que hi havia al jardí magnífic de la rectoria, a la fresca. Taules rodones i quadrades de marbre blanc, amb potes metàl·liques, com les dels cafès d’aquell temps.

A les set anàvem a l’església, a funció, precedida per uns tocs peculiars de campana. Rosari, mes del Sagrat Cor, o de Sant Josep, o de les Ànimes. Rosari i  Parenostres amb intencions. Sempre dirigia la funció mossèn Miquel. Una vegada es va adormir a la trona. I les velles xarraven i senyalaven el mossèn. Però cap d’elles no es v atrevir a despertar-lo. Despertar el mossèn? Hauria estat gairebé un pecat venial. Venial, almenys. Com ho era si un matrimoni catòlic tenia relacions maritals (sexuals) sovint. Així ens ho deia el venerable i còmic professor de Moral que teníem al Seminari. “Saltem veniale!”. Perquè tota la moral de caire sexual ens la feia en llatí. “Cerrad las ventanas. Una mirada a la Virgen. Vamos a iniciar la moral “de sexto”. I començava la perorata en llengua llatina.

Sortint de funció ens assèiem al pedrís escantonat pels atacs de les forces enemigues i parlàvem una estona de “omni re possibile”. En Modest menava la conversa. Era el més gran i el més culte. Ell ens havia explicat el significat del timpà romànic de la portalada que expressava l’adoració dels Reis Mags a l’Infant Jesús, obra del mestre Antigoni, com el retaule principal (el doctor Jaume Marquès i Casanovas ho atribueix a aquest mestre). També era en Modest que em va assabentar del mot deliciós amb què anomenava la Mare de Déu del Retaule principal, molt malmenat: la pagesa de l’Empordà, la Mare de Déu Candelera, patrona de Castelló. Tots teníem un afecte especial a la Mare de Déu Candelera.

Primerament havia tingut uns goigs amb música “de communi”, aquella música que s’aplicava a tots els goigs. “Mare de Déu Candelera, guardeu a tot Castelló”. Després mossèn Camil Geis va compondre una lletra i el mestre Josep Blanch i Reynalt hi va posar música. Era una música complicada però bonica. “Confiada a Vós se’n ve, ja de temps, la vila entera. Blanca flor com d’ametller, Mare de Déu Candelera”. Mossèn Miquel, quan la cantava, bramava.

Després anàvem a fer un tomb tota vora del rec del molí. Passàvem a frec del Portal de la Gallarda i del pont per pujar al poble.

La meva mare menava un hort, propietat de la senyora Carmen Nin. Es partien els productes amb l’hortolà.

La senyora Carmen vivia en un palauet a dos passes de la parròquia. Els mobles de la casa eren vells o de disseny, amb bon gust. Tenia dues minyones, una per a rentar, planxar, fregar i netejar. I l’altra, per a comprar, cuinar i servir els àpats.

A l’hort de la senyora Carmen hi havia dues pomeres monumentals: una, de pomes camosines, dolcíssimes. I l’altra de pomes de la classe de fer relleno, plat o postres típiques de l’Empordà. El relleno era fet de carn de porc, botifarra dolça, canyella, pinyons, ametlles i altres ingredients que ara no recordo. Es coïen en una cassola de terra roja, tapades amb una tapadora de llauna.