engrunes i retalls

Manllevo aquest títol al meu amic i convilatà, en Modest Prats i Domingo, fill de Castelló d’Empúries, que va néixer l’any 1936, pocs mesos abans que assassinessin el seu pare. Els darrers anys de la seva malaltia els vam conviure a la Residència Sivilla de Girona. Ja era al Sivilla quan van diagnosticar-li aquest terrible mal modern, que pren el nom del seu descobridor, Alzheimer. Jo vaig viure el progrés de la seva malaltia molt a prop d’ell. Recordo que li van encarregar la traducció de “Les souliers de satin”, de Paul Claudel. I ens va demanar ajuda a mossèn Miquel Pujol i Canelles, un altre castelloní, també difunt i a mi. No va poder ni començar. Va morir quan tenia, mes més  mes menys la meva edat.

Recordo  amb dolor l’homenatge que la ciutat li va fer a la sala municipal, La Planeta. Al final va prendre la paraula per dir, més o menys, “Com que estem cansats, sortim a fora a fer el cigarro”. Això no ho hauria dit mai si hagués estat bo.

Una altra engruna és sobre Trino de Fontcuberta i de Roger. Quan es va guarir de la ferida a la cama, va decidir passar a França. Un amic nostre, en Xico de Vilamaniscle, pare d’en Delmiro, va venir amb el carro. Va carregar de gra o d’herba i va amagar-hi en Trino. I va tornar a Vilamaniscle. Després. No sé per quins camins el va dur a la frontera. Al primer poble francès, en Trino va anar a la policia, es va identificar i va expressar el seu interès per tornar a Espanya, a alguna zona franquista. No en sé res més. Això m’ho va explicar l’oncle Enric.  

Sigui com sigui, en Trino va tornar a la vida militar. Llavors li van posar una pròtesi a la cama. I,  quan caminava, feia un fregadís estrany. Va anar pujant a l’escalafó militar i va arribar a general. No va perdre mai el contacte amb els seus masos dels estanys.

Entre els meus records d’infant hi h la polèmica absurda entre el rector i en Fages de Climent sobre les dates de la festa major. En Trino hi va intervenir, tot posant-se en contra d’en Fages. Va prometre violència si es feia el que deia en Fages. “Si en Trino-cama-de fusta es planta al mig de la plaça i al músic que bufa el tusta, mossèn Salvador, què passa?”.

Els epigrames que en Fages va dedicar a en Trino són magistrals. “No és Déu, però és un i trino, és Roger però no és de Llúria. En la guerra és una fúria. En la pau, però, m’inclino a donar per cosa certa el que conta d’ell la brama: que en Trino de Fontcuberta ha tret molt suc de la cama”.

En Trino era l’amo del Mas d’en Berta, un mas prop de Roses. I tenia fama de molt “pesetero”. “A l’hora que el sol declini no passis pel mas d’en Berta: ves nadant a Cadaqués; hi ha un bandoler que es diu Trini, que surt a carrera oberta: no vol la vida, vol diners”.

La mare d’en Modest va obtenir, del règim, la concessió de la centraleta de telèfons. Com la família Alba, a la qual havien assassinat el pare, va obtenir la concessió d’un estanc (tabac i segells, principalment). Així pagava el règim als seus “addictes”.

Un darrer retall sobre en Fages. Va patrocinar una marca de cava (llavors xampany): xampany Climent. I, com que tenia molt deutes, pagava els acreedors amb xampany. “Tu, noi, quan et dec? Mil pessetes? Té, una caixa de xampany!”. Una caixa volia dir sis botelles; no us penséssiu. Era un xampany de pobre.