el salvador i vol a barcelona

A San Salvador vam visitar unes exposicions amb fotos i documents de la guerra civil  i la lluita amb la “contra” d’Hondures. Especialment impressionant el reportatge sobre la matança de “campesinos” al Río Sumpul, per part de les forces armades salvadorenyes. Més de tres-cents morts. Aquest fet es va produir l’any 1980, any de l’assassinat de Monsenyor Romero, arquebisbe de San Salvador. També l’exposició de pintures d’un pintor espanyol molt ben relacionat amb l’ambaixada i els dirigents del país. Era un dissabte. El diumenge ens vam embarcar en un avió d’Ibèria, que ens va dur a Barcelona, via l’aeroport londinenc de Heathrow.

Allí vaig recordar i explicar als meus companys un altre viatge, aquest a Xile. Vaig fer la mateixa tornada. A l’aeroport, eatava tan cansat i amb son que, per distreure’m vaig anar al “duty free shop” i vaig comprar algunes tonteries. Formatge anglès, whisky, melmelada anglesa i xocolata. M’ho van posar en una bossa. Em vaig asseure. I estava tan cansat que em vaig adormir. Alguna cosa estranya em va desvetllar i vaig veure la meva bossa volar en mans d’un subjecte. Me l’acabava de robar. Per burro! Podia haver tancat la bossa a una de les caixetes de seguretat que hi ha a tots els aeroports i recollir-la quan ens cridessin per pujar a l’avió. L’experiència em va servir per altres vegades.  

De Londres al Prat de Llobregat, un vol plàcid i ràpid. Els companys van continuar cap a Girona. Jo vaig restar dos dies a la residència Duran i Bas per refer-me del cansament acumulat.

Després vaig tornar a Girona en tren i em vaig situar al meu pis, a Santa Eugènia 25 . Llavor ja tenia ordinador i ja començava a dominar-lo. Havia encetat un bloc, anomenat “Memòries del Burxeta”. En ell hi enterrava tot un conjunt de records de la meva vida. Però sempre mirava que la imaginació hi afegís les seves pinzellades. Aquest bloc va arribar a les cent mil visites. El vaig tancar per diverses raons. I en vaig obrir un altre “El nou Burxeta”. També va arribar a les cent mil entrades de fora. I ara escric “Els temps darrers”. Les raons són òbvies: ja tinc setanta-vuit anys. Una edat respectable i que només permet un futur curt. Tinc, encara, el cap ben clar, gràcies a Déu. Això em permet anar recordant i explicant “batalletes”.

Quan vaig tornar d’El Salvador ja havien detectat la malaltia greu i inexorable d’en Modest. Hom m’havia encarregat de passar a l’ordinador alguns papers d’ell escrits a mà. Com tots els escrits d’en Modest eren magistrals.

En un moment concret hom va decidir fer-li un homenatge. I, en un local municipal, es van reunir un conjunt d’especialistes en llengua, i amics d’en Modest. Algun fins i tot es va emocionar en el seu parlament. Aquest va ser el cas d’en Narcís Comadira, en “Titín”.

Acabat, en Modest va prendre la paraula per dir: “Com que ha estat molt llarg i estem cansats, sortim a fer una cigarreta”. En els seus temps lúcids, en Modest no hauria dit mai això.