Abans d’anar a pescar, unes
pinzellades per a la galeria de personatges que figuren a la meva memòria del
mas de Montmajor.
En primer lloc en Tista, Joan
Baptista Marsal. Era un xicot de Roses, que estudiava magisteri i, durant
l’estiu, treballava per guanyar algun diner que l’ajudés a pagar els estudis.
En Tista era fill d’un pescador de Roses i de la Teresa, puntaire de vocació i
peixatera d’obligació. La Teresa feia, cada dimecres, els quilòmetres entre
Roses i els masos, amb un cistell de peix damunt del cap. Lluces (maires o
mares de lluç), verats , sardines i peix per a l’arròs dels dijous. I, en
ocasions excepcionals, peix fresc de qualitat per fer una sarsuela: Rap, lluç,
gambes, escamarlans, cloïsses i sèpia. Tot cuit a la cassola, amb una bona
picada (ametlles, avellanes, un gra d’all i julivert). Ésa dels plats de peix
que trobo més saborosos.
La Teresa aprofitava el viatge
per trobar-se amb el seu fill, parlar amb ell i dur-li alguna peça de roba i
alguna cosa de part de la seva xicota.
En Tista s’havia llogat al mas
dels veïns per cuidar-se del ramat. Tenia dinou anys, i la mestressa se’l
mirava amb ullos carregats de desig. Però en Tista tenia xicota a Roses, i no
feia cas de la mestressa. Total era un estiu!
En Tista tenia un do per a la
música i el cant. Quan refilava una sardana, fins i tot els ocells s’aturaven
en una branca per escoltar-lo. Brodava la sardana “la dansa de l’amor” (si la mare n’era
puntaire, lo meu pare pescador...ballarem una sardana, que és la dansa de
l’amor”.
Aquell estiu vam tenir la Rosita
de Barcelona al mas. Ella també delejava per en Tista. Però el minyó anava a la
seva i no feia cas de cap dona. Cap no li feia l’aleta. En canvi, en Martí, un mosso del mas la
perseguia com un gos que va al darrere un rosegó de pa. I, en aquest cas, sí
que hi va haver quefers. De tal manera que els oncles van reenviar la Rossita
directa a Barcelona.
La Rossita era la filla d’uns
coneguts; millor dit, d’uns parents llunyans de Barcelona.Tenia vint anys.
Havia entrat en el món de la droga i la prostitució. I hom volia regenerar-la.
Però no hi va haver manera. Tal com diu l’adagi castellà, “la cabra siempre
tira al monte”.
La Rossita també cantava. Y
adaptava els cants a la seva. Per exemple: el “marabay” de Doña Francisquita
quedava així: “Un gitano per tres duros un gosset li va comprar, con el ay con
el marabay, con el u con el marabú. Ay que me vay, que me mu, que me muero, San
Juan de la Cruz”.
O aquesta altra: “Que tiene la
zarzamora que a todas hores llora que llora por los rincones. Ells que siempre
reía y presumia de que partía los corazones”.
Jo escoltava i m’aprenia totes
les cançons.
I aquí acaba la meva desfilada per
la galeria de la memòria. Per avui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada