coses pendents (11)

Els comuns eren unes closes d’uns cent metres de llarg i uns cinquanta d’ample, a la vora del rec Madral. L’herba era bona i abundant. Hi havia unes quantes basses d’aigua neta. Les vaques hi podien beure i els gossos s’hi podien banyar. Jo m’hi havia banyat alguna vegada. La bassa era prou fonda perquè m’hi pogués tirar de caps. En Vador atalaiava les vaques mig amagat en un marge dels comuns.

Els dos primers i el cinquè comú eren de casa i les vaques hi podien pasturar. Al primer comú s’hi arribava per un pont sense baranes sobre la ribera, que anava plena en temps de pluges, inundava les closes i moria al rec Madral. Era un dels orígens dels estanys o, tal com en diuen ara, dels Aiguamolls.

A l’inici del primer comú hi havia un hort abandonat, amb mitja dotzena de figueres de diferents classes. Produïen unes figues molt bones. En  aquell racó, que més aviat semblava un catau, només hi havia figues, cargols i bolets. Parlo  d’espècies mengívoles.

Al seu temps, jo hi anava amb una llesca de pa, m’enfilava en una figuera i menjava pa amb figues. El qui no ho hagi gustat mai, que no es pensi que les coses bones s’acaben amb el que hom compra als mercats d’alimentació.  

He deixat en Vador atalaiant les vaques, mig amagat en un marge del primer comú. Quan ell no podia venir, venia un mosso del mas. Durant una temporada vam tenir un fill del mecànic de bicicletes de Castelló, en Martínez.

El mosso volia ensenyar-me la sexualitat pràctica, i es masturbava davant meu. M’explicava centenars de trobades jaient amb dones. Es veia que totes eren inventades. Era un imbècil.

Durant un temps vam tenir un  mosso andalús, que es deia Manolo. Era una mica gandul però cantava de meravella. A Castelló el solien convidar companys. Es trobaven en una taberna. Ell cantava i li pagaven el vi. La cançó que millor cantava era una melodia de Antonio Molina: “Adiós mi España querida, dentro de mi alma te llevo metida. Porque soy un emigrante y jamás en la vida  podré yo olvidarte”.

La taberna on s’aplegaven els andalusos es deia “Cap Tipus”. La mestressa era una viuda amb dos fills ja grandets. El gran, en Miquel Trayner, era amic meu i intercanviàvem patufets.

En Manolo s’hi va casar i va tenir un fill amb ella. No sé com va acabar la cosa, ja que en Manolo continuava essent un gandul.  I la tavernera no tenia res de tonta.