coses pendents (10)

Abans de passar a parlar-vos de la pesca i del peix, algunes notes disperses. Pel mas passaven una colla de personatges, dels quals ja n’havia parlat: en Maiplou de les pedres d’encenedor. La remeiera (fetillera) de les herbes de Tuixén. La Teresa peixatera de Roses. Ella és la que em va explicar el bombardeig de Roses per part del vaixell Canàries, durant la guerra civil (jo encara no era nat). En Nin gitano (Pubill) que esquilava el bestiar. L’esmolet de la bicicleta, que esmolava ganivets i objectes amb tall i també arranjava paraigües desballestats. I en dec oblidar alguns. 

Però no havia parlat dels personatges del mas. Comencem per en Vador, el vaquer, un home alt com un sant Pau i prim com un fideu (alt i prim parent d’en bufa), A aquests espècimens els anomenàvem gànguils. En Vador era borni i coixejava d’una cama. Callat, tenia un aspecte inquietant. Sempre acompanyat dels dos gossos: la Perreta i la Gilda. Aparentment era el marit de la Carme, la minyona. Però no hi podria pujar de peus. El que sí que era segur és que tots dos eren d’una casa pobre de Marzà. M’ho va dir l’amo del mas de Cal Cabo, que també era de Marzà. Potser eren germans. No ho sé. Aquestes coses sempre restaven fosques a pagès.

Per no perdre el d’aquest tema dels gànguils, faig esment d’en Rafel Sayó, un barber de Castelló, a qui tothom deia el gànguil i que tenia la dèria d’arribar a ser torero. Va estalviar fins que va poder comprar-se un vestit “de luces” de segona mà, una mica atrotinat. I va anar a Figueres a oferir-se gratis a l’amo de la plaça de braus. Com que en aquell moment les coses no li anaven gaire bé, va acceptar l’oferta. Va imprimir un cartell amb el seu nom: “Rafa Sayó, torero barbero”. “Seis bravos toros, seis”. Eren sis pencos, però servien per a l’ocasió.

Va arribar el dia. La plaça amb menys de mitja entrada. Van sortir els toreros, només tres, entre ells en Rafa Sayó. La corneta va anunciar la sortida del brau. Només de sortir ja es va entrebancar i va caure rodó. Al veure la bèstia, en Sayo es va tornar blanc com la neu. Les cames li feien figa. El van haver de treure a pes de braços. Tothom reia i es “fotia” d’ell. Mai més no va ser altre. Va desaparèixer de la vila. No podia aguantar les burles dels parroquians de la barberia. Alguns deien que es va suïcidar. Això jo ja no ho sé. Aquí acaba la història d’en Rafel Sayó, el barber-torero frustrat pel “canguelo”.  

En Vador, doncs, era el vaquer del mas. Al matí, després d’esmorzar a peu dret, les dones li donaven un sarró amb menjar i beguda. I sortia amb les vaques i les dues gosses cap a le pastures dels comuns. S’hi estava tot el dia, fins a mitja tarda, Entrava les vaques a l’estable perquè les poguessin munyir.

Un camió de la Fàbrica de la Llet passava cada matí pels masos i recollia la llet que havien munyit el dia abans.  I ens duia formatges de bola, coberts de cera vermella. Deliciosos.