ara a pescar

L’anar a pescar, al mas de Montmajor, era tot un ritual. Començava anant a caçar cucs de terra, armat amb un tràmec i un pot buit. Calia accedir a un lloc humit, com el desaigua de l’aigüera de la cuina, que donava a tramuntana,  o a un camp on haguessin llaurat la terra i agafar cucs abans no se’ls mengessin els ocells. I, quan ja tenia una trentena de cucs de terra, embolicar amb saca el pot i guardar-lo en un lloc fosc i humit. Jo solia entaforar-lo en un forat que hi havia sota el tamariu de la bassa dels ànecs i les oques de casa.

La segona tasca prèvia era revisar les nyinyes (o linyes), sobretot quan feia dies que no havien servit. El cordill de gansalla havia d’estar sec i tens, el pèl de cuca, el plom i l’ham ben col·locats. Les canyes en bon estat.

Jo tenia dues canyes. Una canya americana per a la nyinya millor, i una altra canya normal per a l’altra. El terme normal vol dir simplement que era una canya de canyer. Però era també una bona canya: ben triada i ben neta. La nyinya bona me l’havia regalat Don Ramon. De nou en nou em va arribar envoltant un suro, amb els dos costats en forma de u. El tap era vermell i blanc, amb una ploma d’ocell que el travessava. Quan algun peix picava, el moviment del tap em donava avís immediatament. La canya americana la vaig haver d’anar a tallar a l’hort d’uns amics. Era una canya prima i llarga, però resistent, que es vinclava però no es trencava. Jo me l’estimava amb delit. El dia que es va trencar, fins i tot vaig plorar. 

Feta la tasca del matí, només em quedava pendent el dinar. Dinava amb ànsia i, després de posar-me un barret de palla i prendre una galleda de zinc, els cucs i les canyes, m’adreçava a una de les gorgues, que ja coneixia, del rec Madral. Feia un sol que fonia les pedres. Però això no em preocupava. Travessava la closa dels veïns, on hi havia un ramat de vaques i el toro, a tota pastilla. El toro no em feia gaire gràcia. Era salvatge i tussava. Més d’una vegada el brau m’havia ensumat i començava a bramular i a gratar el terra amb una pota. Mal senyal! Em faltava temps per córrer i sortir dels seus dominis. O m’enfilava a un arbre esperant que la bèstia es calmés. Acabat el perill, anava a una bassa envoltada d’arbres. Era el meu lloc favorit de pesca. Hi havia moltes carpes.

La meva germana insistia que la deixés venir amb mi. Un dia -malviatge!- la vaig deixar venir. El toro va ensumar doble objectiu i va venir rabent cap a nosaltres. Ens vam enfilar en un arbre. Sort de l’oncle Enric, que es va imaginar el desastre. I va comparèixer amb un garrot gruixut, que va descarregar a la testa del brau. El toro va abaixar el cap i va tornar amb les vaques.