Un altre viatge important del
qual ja en vaig parlar fou el que vaig
fer a quatre països d’Amèrica Central, en motiu d’unes eleccions presidencials a Nicaragua. A
Catalunya ens vam mobilitzar fins a omplir un avió. Es tractava d’anar a fer
d’observadors internacionals de les eleccions. Amb aquest avió vam fer el vol
directe Barcelona Managua.
Jo anava amb el grup comandat per
en Jaume Soler i Pastells, en Nic, batlle d’Arbúcies per Esquerra Republicana. També
venia amb els arbuciencs la metgessa d’Arbúcies, la Carme Castro. La mare de la
Carme va venir fins a l’aeroport de Barcelona a acomiadar-nos. Em va dir que
vigilés la Carme. Pobra dona! Si li hagués hagut d’explicar tot...La Carme es
va enamorar d’un regidor de l’Ajuntament de Vic. I això va durar tot el viatge.
A mi em va passar una cosa
semblant, però a l’inrevés. Ara ho explico. Amb nosaltres venia una xicota de
Manresa, sociòloga, directora de banca. Venia a observar en vista a un projecte
d’ajuda al tercer món. Era soltera o divorciada; ara no ho recordo. Em van
assignar a dormir al mateix grup de lliteres que ella. Em feia deixar les
sabates fora. Veient que jo era molt hàbil a l’hora de regatejar i comprar
coses als mercats a l’aire lliure, em va demanar que comprés una hamaca de
qualitat. Havia de fer un regal a un metge amic. Vaig anar al mercat Huembes,
de Managua, i vaig trobar una hamaca de les millors que es podien trobar a
Amèrica. El preu va ser raonable.
La dona va quedar molt contenta
i, des d’aquell dia, van canviar les coses. Crec que es va enamorar de mi.
Però, no patiu, no va passar res, tret d’algun petó afectuós.
Em sembla que el projecte que
ella va veure com a interessant (així ho crec) va ser la portada d’aigües a una
localitat d’El Salvador, que havia patit la guerra civil. Hi havia un “maestro”
que havia dibuixat un quadern de lectura per als infants, amb escenes en color
de la guerra. Els nens hi havien posat la lletra. Asseguts a l’ombra d’un
mango, el maestro em va explicar el quadern. Era un retrat dur, cruel i
realista del que havia estat la guerra civil d’El Salvador. Feia esment de
Monseñor Romero i dels Jesuïtes de la Universitat Simón Cañas. Un ex comandant
de la guerrilla ens va explicar els avatars i batalles de la guerra. Com havien
fet túnels per amagar-se, quan venien els avions a bombardejar. Les batalles
que havien guanyat i les que havien perdut. Les dones i nens
de la comunitat
morts...
Aquella comunitat no tenia aigua
corrent potable. Ells bevien molts “refrescos”, que era aigua tenyida amb
colorant i sucre. Hi havia grans camps de canya de sucre. Jo no n’havia vist
mai. En vaig rosegar i beure el suc deliciós. El maestro em va oferir un
refresco de color blau. La Carme em deia que no el begués, que el llencés. Jo
vaig pensar: Si has d’agafar alguna malaltia, que sigui en compliment del
deure. I vaig beure.
Vam anar a visitar la deu
d’aigua...Contaminada d’origen. Al Salvador tota l’aigua és contaminada. (O
era). A la ciutat passaven grans camions plens de garrafes d’aigua potable,
acompanyats d’homes armats per evitar robatoris. Com els nostres camions de
butà (però sense armats).
Es tractava de fer pujar l’aigua
al poble i omplir un gran dipòsit. Dos quilòmetres. I s’havia d’electrificar
tot el trajecte. Després, potabilitzar l’aigua per poder-la beure. Em sembla
que aquest projecte es va realitzar. No sé si la Rosa (la de Manresa) hi va
dedicar diners. Els de Vic sé que sí.
Aquell dia vam dinar sota el
mango (sota de l’om). Gallo pinto (arròs bullit amb mongetes vermelles),
pollastre i mango. Amb aigua per beure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada