altres viatges (4)

Quan vam arribar al lloc i la gent va saber que veníem en nom del bisbe Don Samuel Ruiz la seva alegria va ser immensa. Ens van preparar una olla de cafè i ens van obsequiar amb pastissets de blat de moresc. Per a ells, nosaltres érem els qui veníem a salvar-los dels enemics. De fet, allà mateix hi havia un campament  amb una cinquantena de policies molt joves. Tot el dia feien instrucció i pràctiques de tir. Suposo que per intimidar-los.

Un centenar dels qui havien escapat de les persecucions, havien tornat i, com que tenien la casa cremada, feien nit a l’església. No parlaven castellà; només la seva llengua, el txol. Hi havia un xicot que es feia dir “el diácono” que xampurrejava el castellà; res de l’altre món; allò just per entendre’ns. Vaig descobrir que era un que era o volia ser seminarista. A ell li vam fer arribar el missatge de consol del bisbe Don Samuel. I ell ho va traduir al poble.

Vam celebrar una reunió amb els responsables de la comunitat. Es veu que això no va agradar gaire als oficials de policia. Ho van pagar aquells joves policies. Els van doblar les hores d’instrucció. Tàctiques de domini mental.

La reunió la férem en un cobert, obert als quatre vents, amb el sòl dur de ciment. Allò va ser el nostre dormitori, la primera nit. Jo tenia por de les serps. I vaig dormir malament. No sé quina hora era, em vaig despertar. I em vaig llevar per orinar. Vaig sortir uns trenta metres del cobert. De sobte, va aparèixer enmig de les ombres un fusell que m’apuntava. “Alto, ¿quién vive?”. “Soy el padresito. Solo estoy orinando”. “Ah, Bueno!”. I em va deixar. Amb l’esglai, se’m va estroncar el que feia. Fusells a mitja nit, que t’apunten a tu, són capaços de fer venir caguetes a qualsevol, per valent que sigui. I jo no sóc massa valent. La resta de la nit va passar en relativa pau. Però jo...sense dormir. Es feia de dia a les sis en punt del matí, de sobte. El soldats ja feien instrucció. Ens van oferir unes taronges, dolces com la mel, però plenes de pinyols. I cafè. Ho  vam completar amb els queviures  que havíem dut.  Vam menjar una mica d’amagat i amb vergonya. Puig sabíem que aquells pobres indis no tenien gaire res per menjar.

El moment culminant va ser la missa al temple espoliat. Missa sense ornaments litúrgics, sense imatges, sense pa, sense vi, sense missal, sense res...Només amb el “diácono” que traduïa el que jo deia. Vaig fer un sermó curt, d’un parell de minuts. En castellà. I el diácono va parlar llargament. Jo em deia, amb el riure per sota el nas: “Mare de Déu! Sí que n’has dit de coses!”. Acabat, la gent se m’acostava, em tocava i em besava les mans.

Els militars van acabar la festa, obligant-nos a marxar. Ens deien que estàvem en perill. Però el perill eren ells. Amb una columna artillada, ens van conduir a un gran campament militar, on governava un general, que va rebre uns quants de nosaltres en audiència. Més que res, per quedar bé davant de la premsa internacional.