altres viatges (2)

Us vaig deixar tot explicant-vos la guerra civil d’El Salvador. La reprendré al final. Ara anem als inicis.

A Nicaragua ens va tocar observar les eleccions de Palacagüina, la terra dels germans Mejía Godoy i pàtria del sandinisme més pur. Parlo del sandinisme d’arrel cristiana. D’allí van sortir les cançons “El Cristo de Palacagüina” i el “Creo en Vos”, de la misa campesina nicaragüense. Carlos Mejía Godoy també cantava una cançoneta preciosa: “Ay Nicaragua, Nicaragüita, la flor más linda de mi querer”. Els cristiano-sandinistes, que van tenir una gran decepció quan el cardenal arquebisbe de Managua, el salesià Miguel Obando y Bravo, va dir en una missa amb assistència del candidat conservador Arnoldo Alemán: “Y ahora vamos a aplastar la cabeza de la serpiente”. Evidentment es referia a Daniel Ortega.

Dins del partit de Daniel Ortega ja hi havia començat a haver greus dissensions. Tot va culminar amb l’allunyament dels principals membres de la cúpula sandinista i el govern despòtic i corrupte de Daniel Ortega. Això és el que hem vist darrerament.

L’acte electoral darrer dels sandinistes va ser un acte massiu. Un milió de persones, digueren. Va ploure a bots i a barrals. Jo vaig seguir l’acte per televisió a la nostra residència de “Larga Espada” perquè no em trobava gaire bé. Un meu company va gravar tot l’acte en la seva càmera des d’un lloc privilegiat que li van oferir els sandinistes.

L’endemà va guanyar Arnoldo Alemán . El van acusar de “pucherazo”. I no perquè sí. Van trobar algunes urnes amb vots a les escombraries.

A mi em va tocar observar dos centres electorals de Palacagüina. I em vaig adonar que encara hi havia molta gent analfabeta.

Però deixem-ho. Ens calia travessar Guatemala per anar a Chiapas, Mèxic, terra del Comandante Marcos i la seva Pipa. El bisbe de San Bartolomé de las Casas, el gran bisbe Don Samuel Ruiz, ens havia demanat de dur a terme un parell de missions en nom seu. Don Samuel, en una anada a Roma, ho va aprofitar per venir a Girona uns dies i residir a la casa que el bisbe Camprodon va fer construir al jardí del Seminari Sivilla. El vam dur a la ràdio i la televisió. I va fer un parell de conferències molt interessants a la Casa de Cultura i en una parròquia de Girona. Cal dir que érem en temps de Joan Pau II. I el bisbe Samuel Ruiz no era gaire ben vist al Vaticà. Era tingut per seguidor de la “Teologia de la Liberación”. I ho era. Com tants de nosaltres en aquell temps de penúria cultural eclesiàstica.

Per viatjar per Mèxic vam llogar dues furgonetes. I ens vam dividir en dos grups per poder complir amb les dues missions que ens va encomanar Don Samuel. Havíem d’anar a dur la seva mostra de solidaritat i compromís a una comunitat d’ètnia Txol que havia vist com cremaven els seus camps de “milpa”, de blat de moresc i n’havien assassinat uns quants. Era una comunitat de dues-centes persones. Ara anaven tornant a les seves plantacions, però no tenien casa. I es veien vigilats per un batalló de policies mexicans. Vivien en un paradís natural, ple d’aigua i de fruita, anomenat “Holnixtié”. Per arribar-hi calia fer una colla de quilòmetres per unes rutes en mal estat, plenes de clots i de fang.

L’altre grup havia de dur a terme una missió molt delicada, també amb assassinats pel mig, en una ciutadeta de Chiapas.