Vaig deixar el relat anterior a
l’aeroport de Miami, després d’haver passat el control. Em vaig adreçar,
després d’un llarg recorregut, al lloc on hi havia els avions que volaven a
diferents indrets d’Amèrica Llatina. Allà hi havia el meu vol. Un avió d’una
companyia brasilera, que em duria a Cochabamba. Era un aparell que ja tenia una
bona colla d’anys. Les hostesses eren bolivianes.
Vaig pujar. Quina mena d’avió!
Llarg i estret. Dos seients per banda, amb un corredor al mig. Una senyoreta em
va venir a demanar, en anglès, on anava. Jo li vaig respondre en espanyol. Es
va alegrar i, des de llavors, em va tenir moltes atencions. Va començar per
servir-me una copa de cava Codorniu.
Li vaig demanar quina classe
d’avió era aquell. Em va dir que l’anomenaven “el carro lechero”. Per què?
“Porque se sabe que sale, pero no se sabe si llega”. Ostres!
El vol feia unes quantes escales
en ciutats brasileres abans d’aterrar a Cochabamba. Per consegüent durava unes
quantes hores. Aquella xicota em va situar en un seient de primera i em va
servir un dinar regi. Del Brasil només recordo la calor i la humitat espantosa
que feia a Manaus I el fet que van pujar algunes dones amb cistelles de
pollastres. Això em va retornar a la meva infància quan els dijous, dia de
mercat a Figueres, també viatjaven dones amb cistelles de pollastres o d’ous.
L’autobús d’en Miquel dels autos s’omplia de cridòria i esvalots. Els nens ens
deixaven anar a dalt, en un banc que hi havia al sostres de l’auto. Llavors els
cotxes funcionaven amb gasogen i no passaven de quaranta per hora.
Amb les noies alemanyes només
podia comunicar-me amb les que parlaven francès. En alemany només sé comptar d’1
fins a 10, sé dir danke schön , i demanar per què: warum? També em comunicava
amb el poc anglès que sabia. Encara no havia fet el curs d’un mes a Birmingham,
un curs d’immersió total, que em va anar molt bé. Prop del riu vaig tenir una
conversa amb un vell que havia estat a Lloret de Mar. Ens vam entendre. Aquell
dia em vaig fer un fart de dir “may be”, que vol dir és possible, potser, i “a
lot of”, que vol dir molts. Aquell dia anava amb unes noies guies de Madrid,
una de les quals es va mig enamorar de mi. Fins i tot va fer un son amb el cap
recolzat al meu muscle.
Quan, finalment, vam arribar a
Cochabamba estàvem rebentats. L’aeroport només tenia una sola pista, al final
de la qual hi havia uns barracons, que servien d’aduanes, de caserna de la
policia, de bar i botiga de records.
Em vaig adreçar al capità de
policia. Em vaig identificar i li vaig explicar qui érem i què veníem a fer.
L’home, el capitán González, era llest. Em va mirar i em va preguntar: ¿No serà
usted padrecito? Claro! Missionero. “Ma o meno”. Pues passen i un dia vienen a
comisaría con todos los pasaportes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada