El dia 31 d’agost l’Església
Catòlica celebra la festa de Sant Ignasi de Loiola, fundador dels jesuïtes.
Iñigo López de Loiola fou un noble basc, d’Azpeitia, Guipúzkoa. Naixia a finals
del segle XV i fou contemporani de grans personalitats: Colón, Luter, el Papa
Borja...Però ell segueix la seva vocació religiosa, és ordenat prevere i funda
la gran Companyia de Jesús, que resulta ser la més gran entre totes les
companyies i ordes religiosos. A la Cova de Manresa posa els fonaments als seus
Exercicis Espìrituals.
El dia de la festa els jesuïtes
de Cochabamba em van convidar a dinar a la seva residència. I vaig anar i em
vaig trobar amb uns quants catalans, tal com ja he dit. Allí em van explicar
com xalaven tot sentint-me parlar de la “madre patria” el dia de la
Commemoració. Vam riure una bona estona.
Vam fer un bon dinar, amb vins i
caves catalans. L’Enric Comas pontificava sobre l’arquitectura boliviana. I vam
cantar el “Rosa d’abril, morena de la serra”.
Un jesuïta, que era enginyer
agrònom em va convidar a visitar una experiència agrícola que ell havia
dirigit. L’endemà, en un tot terreny, vam pujar a un coll de quatre mil metres,
i vam arribar a una vall. Hi vivia una comunitat d’indis aymara. Sempre havien
cultivat, només, papas i coca. El jesuïta els va ensenyar a controlar l’aigua i
a plantar altres tipus de cultiu. En concret, fruita: pomes i prunes. Ja duien
dos anys collint i venent aquests tipus de fruita.
Les condicions de la comunitat
havien millorat. Havien fet vies de comunicació. I havien construït una
capella, un dispensari d’infermeria i unes latrines comunes. Ells estaven
acostumats a fer les seves feines a l’aire lliure. Ara ho feien a les barraques
adequades.
En aquell indret hi havia serps;
algunes, verinoses. Algunes persones, sobretot infants, havien mort a
conseqüència de mossegades de serp.
Havien escollit un batlle de la
comunitat, i havien passat del segle XIX al segle XX. Va resultar una visita
molt alliçonadora. Vam dinar amb un grup de persones: sopa, carn de pollastre i
fruita. Havent dinat, vam tornar a Cochabamba.
Jo havia compost una música per
la cançó de la trobada. Jean Debruynne va fer la lletra. Deia: “Tous les chemins
sont dans nos yeux pour parler Dieu”. Jo la vaig adaptar per als nostres
escoltes de Catalunya: “Tots els camins tenen destins, hi ha Déu a dins”.
El dia que va venir l’arquebisbe,
que ja he explicat en una altra ocasió, vam cantar diverses vegades aquesta
cançó, ja que a ell li agradava molt. Vaig passar tot el dia al seu costat,
traduint-li el que anàvem fent. Ell no entenia ni un borrall de francès.
Un dia, amb l’administrador, vaig
prendre tots els passaports i vam anar a la policia de la Ciudad. Quan vaig
nomenar el capità tot van ser atencions. Em van segellar els passaports sense
ni tan sols mirar-los.
I aquí es va acabar la nostra
estada a Cochabamba. Vaig fer la tornada a casa seguint la ruta Miami,
Frankfurt, Heathrow de Londres i Barcelona. A Barcelona vaig agafar un tren a
Girona i...cap a casa. Vaig dormir vint-i-quatre hores seguides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada