les meves aventures (4)

El dia de la nostra arribada a la ciutat, em van convidar a dinar a casa de la Delegada de les Guies a Cochabamba. El seu pare era metge. I, ja que m’havia començat un episodi de diarrea del viatger, li vaig demanar consell. Em va donar un medicament i em va dir: “Coma de todo. La comida en Bolivia es muy buena y variada. Y tome alguna copita de nuestro pisco boliviano. Es excelente”.

A Bolívia, a més del pìsco, tenen la “chicha”, que venen en uns bars que ostenten una branca de pi a l’entrada. Per tota Amèrica Llatina hom pot trobar chicha. La chicha boliviana es una beguda feta a base de blat de moresc fermentat, al qual, en alguns llocs,  afegeixen aiguardent, sucre i herbes aromàtiques. És, amb el Pisco, la beguda nacional. Es consumeix al natural o freda.

Vaig recordar Víctor Jara i la seva cançó de revolta “Usté no es ná, ni chicha ni limoná”. Richard Nixon era president dels USA i el sinistre Henry Kissinger Secretari General. Víctor Jara va ser vilment assassinat per Pinochet després que li esclafessin les mans perquè no pogués  tocar mai més la guitarra. La seva esposa, Joan Jara, que era ciutadana americana va reclamar, una i altra vegada, el seu cos.   

Pel mes d’agost Cochabamba celebrà la commemoració del 500 aniversari (“Quinientos años de engaños”). Ja he dit que jo, com a espanyol, vaig ser un convidat especial. Vaig haver de fer un discurset patriòtic davant de tothom.

Va venir el dia...i ja em teniu a la presidència, al costat de la “Primera Dama”, del general no sé què, d’alguns ministres, del Nunci de Vaticà a Bolívia, de l’Arquebisbe de Cochabamba...i d’altres peixos grossos. També hi havia un grup de jesuïtes, però no a la presidència. Ho vaig notar perquè, mentre jo “discursejava” ells reien per sota el nas.

No sé quantes bestieses patriòtiques sobre la “madre patria” vaig dir però la cosa va acabar bé, amb felicitacions per part dels membres de la presidència.

El Nunci del Vaticà em va venir a saludar. Era jove; no gaire més de trenta anys. Es va descordar la camisa clerical i em va mostrar una camisa escolta que duia a sota. Jo la coneixia. Era la camisa reglamentària dels escoltes catòlic italians. Li vaig dir que coneixia l’AGESCI (Associazione  Scouts e Guide Cattolici Italiani) i que hi tenia amics. El més amic era un xicot de Como, que havia mort recentment, i que es deia Fabio Ciappone. L’home es va entusiasmar i va començar a explicar-me “batalletes” sobre el seu pas per l’escoltisme italià.

Amb aquestes, em vaig adonar que l’arquebisbe era allí, esperant poder parlar amb el Nunci. Però aquest no en feia ni cas. Em va semblar una desconsideració greu. I vaig procurar posar-los l’un aldavant de l’altre. Llavors em vaig adonar que el Nuncí tractava l’Arquebisbe amb menyspreu i arrogància. Això em va molestar i vaig procurar fer mutis. L’arquebisbe em va venir a trobar i em va demanar de poder venir a passar un dia amb nosaltres. Pobre home! Ell era l’arquebisbe del lloc! Vam quedar amb el dia i que vindria amb el seu cotxe i seguiria els nostres actes i, al vespre, celebraria una missa.

Va venir i jo el vaig acompanyar tot el dia per explicar-li què fèiem i què dèiem. A l’hora de la missa, va veure la pancarta anti al temple. Va dir: “Estos curas espanyoles!”. Però res més.

Aquell dia hi vam guanyar. La casa ens va oferir menjar de festa major. Fins i tot pastissos. I pisco per al bisbe i per a mi.

A la propera explicaré el dinar del dia de Sant Ignasi de Loyola amb els jesuïtes i la visita a les plantacions de fruita recolzades per ells.