les meves aventures (3)

Un autobús vell ens va conduir de l’aeroport a la nostra destinació final, una parròquia nova de trinca, en un barri extrem de la ciutat. Allí vaig descobrir la raó de la vinguda de tantes noies alemanyes. L’episcopat alemany, a través d’un dels organismes d’ajuda al tercer món (n’hi havia tres, si no vaig errat: Misereor, Adveniat i Missio) havia finançat la construcció d’aquesta parròquia: el temple, la rectoria, uns espais de joc i una gran casa-hotel que havia de servir per trobades diverses.

Per cert, Missio tenia la seu a Aquisgran, la pàtria de Carlemany. Una vegada vaig acompanyar una monja africana a la seu de Missio per demanar una ajuda per a la seva diòcesi. Em va sorprendre que, al final, la secretària de l’organisme digués a la monja que advertís als seus bisbes que ja n’hi havia prou que destinessin les ajudes a fer-se cases d’estiu a la vora del llac. Jo havia sentit fumades. Però no ho havia sentit mai amb tanta contundència. Aquesta monja va rebre un taló amb marcs alemanys. Quan l’havia canviat i sortia de la banca va ser atracada, colpejada i robada. Això va destruir la vida d’aquella pobra monja. Em sembla que es va suïcidar.

La casa-hotel tenia tots els serveis necessaris: un administrador general i director, una furgoneta, personal de cuina, de neteja i de servei als hostes. Van provar el bon funcionament amb nosaltres, prop d’un centenar de persones.

Jo em vaig fer amic del director. Era padrecito i espanyol. Això feia que fos algú important per a ell. En canvi, el servei era tot de noies bolivianes de famílies pobres. Mal pagades i sense gaires drets laborals. Això em va fer pensar que potser l’Opus Dei hi era pel mig. No ho sé. Un dia el director em va dir si volia acompanyar-lo a comprar. Era un mercat a l’aire lliure i moltes de les venedores eren índies d’ètnia quèchua o aymara o guaranies, no ho sabria distingir ben bé. A Bolívia convivien moltes ètnies diferents. Entre elles els “blancos i els mestizos”). També molts comerciants eren d’origen hispano. Va comprar carn de xai, excel·lent a Bolívia, boles de carn per a la sopa boliviana, verdures, fruita, patates (papas, que a Bolívia n’hi ha un centenar de variants), mel, melmelada, te i cafè. Vam omplir la furgoneta. Quan ja marxaven em va dir que havia oblidat les bananes, i que si volia anar jo a comprar-les a una índia. Es veu que l’home se sentia pedagog i va voler provar-me. Em va donar uns dòlars i em va enviar a “la índia”. Jo hi vaig anar i li vaig demanar un ram d’un centenar de bananes. Em va dir que valían un dòlar. El vaig pagar i vaig tornar a la furgoneta. Quan li vaig dir el preu, es va exclamar: “Ya le jodió la india. Le robó medio dòlar”.

La parròquia tenia tres capellans al seu servei, que també es cuidaven d’una  sèrie de poblets de muntanya: dos valencians i un alacantí. Espanyols per tant. Quan van tornar de les seves excursions parroquials vaig anar a saludar-los. Es van alegrar de conèixer-me. I em van dir que estaven amb males relacions amb l’arquebisbe. Em van ensenyar el temple. Hi vaig veure una pancarta que cobria tota una paret i que posava: “Quinientos años de engaños”. L’any 1992 era el 500 aniversari del descobriment d’Amèrica per Cristóbal Colón. Allà vaig endevinar que aquesta pancarta no devia agradar gens a l’arquebisbe. Però no avancem les coses. Em van donar una còpia de la clau del temple i de la rectoria. I em van dir que si venia l’arquebisbe ells marxarien.

Un dia d’aquell mes hi hauria un acte d’homenatge a la “madre patria”. I es veu que jo seria un convidat de luxe. El que jo no sabia era que als jesuïtes de Cochabamba hi havia tres preveres catalans de Girona: el pare Avellí, Pepe H i un altre del qual no recordo el nom. També hi havia l’Enrique Comas de Mendoza que va treballar amb mi a l’escoltisme de Barcelona i que era cosí germà de l’escriptor Eduardo Mendoza. L’Enrique era arquitecte. I va dissenyar la parròquia. També va dissenyar la parròquia dels jesuïtes a Raimat, Lleida.

 Pepe H era el germà de la Maria Pilar Hernández de Henestrosa, la vídua de Pere Thió de Pol, Director de Justícia i Pau gironina. Molt amiga meva. El seu germà, mort prematurament, era un altre membre revolucionari del clericat de Cochabamba.