les meves aventures (1)

Les meves aventures són, en especial, els meus viatges fora de Catalunya. En vaig fer uns quants. I us vull explicar els aspectes més divertits o més interessants.

Any 1992. Jocs Olímpics de Barcelona. Quan vam veure Pasqual Maragall, batlle de Barcelona, fer saltironets al damunt de l’escenari quan el català de Torelló, Joan Antoni Samaranch va anunciar la candidatura de Barcelona a Suïssa. També recordem la famosa actuació de Montserrat Caballé i Freddie Mercury cantant a Barcelona. Es van celebrar pel juliol, del 25 al 9 d’agost.

Es va escaure que aquells mateixos dies jo vaig haver de desplaçar-me a Bolívia per participar al Congrés Mundial de la CICG (Conferència Internacional Catòlica del Guiatge) En aquell moment jo era, per dret propi, membre del Comitè Mundial d’aquest organisme pel fet de ser consiliari europeu de la CICG.

Ja em teniu agafant un avió mastodòntic (Airbus A 380-800, que pot carregar 550 passatgers) al Prat, que em va conduir a Madrid. De Madrid a Las Palmas de Gran Canaria. I d’aquí a Frankfurt am Main. De Madrid a Las Palmas anàvem carregats (a tope). Quan va aterrar, l’avio va fer una colla de salts que van espantar tot el personal.

A Frankfurt vam carregar una trentena de noies guies alemanyes. Ja explicaré perquè van venir tantes. I vam volar directe fins a Miami, als Estats Units d’Amèrica, amb un aeroport immens i amb uns funcionaris, la majoria dels quals eren immigrants “hispanos”. En aquells moments es concentraven a Miami tots els cubans que fugien de Fidel Castro i eren acollits als USA. Molts d’ells acabaven essent policies d’aduanes. Aquí vaig viure un fet molt curiós.

L’aeroport de Miami és molt gran i  molt modern, amb tota classe de serveis. Al baixar de l’avió, ens vam trobar amb una gran sala de control de passaports i viatgers. Llargues cues que menaven als punts de control, amb policies que feien aquesta feina. Jo em vaig posar a fer cua. De seguida vaig veure que molts viatgers eren refusats pels policies. I vaig endevinar l’explicació. Mentre ens apropàvem a l’aeroport  ens donaven uns fulls en diferents idiomes. Havíem de respondre per escrit les diferents preguntes. Moltes persones donaven una resposta que no era la correcta, s’equivocaven. Sense contemplacions eren fets fora de la fila pels policies i havien de repetir els qüestionaris.

Quan em va tocar el torn a mi, li vaig entregar primer el passaport. Ell va veure que jo era espanyol i, en castellà, en va preguntar d’on era. Vaig imaginar que, si li deia que era de Girona, no sabria de què li parlava. Li vaig dir que de Barcelona. Llavors em va dir amb to més amistós: “I, ¿què hace usted acá?”. “¿Como dice?”. Em va preguntar perquè marxava de Barcelona i no em quedava a veure les olimpíades. Li vaig respondre que no sempre ens és possible aconseguir els nostres desitjos. Llavors em va dir: “Tiene usted razón. Yo quería ir a Barcelona con mi esposa. Pero el jodido de mi jefe se ha negado. Buena estadía”. I em va fer passar sense més preguntes. Em vaig trobar a l’altra banda dels controls, ben despistat. Ara havia de cercar on trobaria el meu vol a Bolívia.