divendres, 6 d’abril del 2018

croquetes filosòfiques 3


Em sembla que va ser Eduard Punset el qui va afirmar que l’ànima és el cervell, o és al cervell. Ara mateix no estic ben segur del que va afirmar aquest filòsof de casa nostra. Sigui com sigui, aquests dos elements són font de polèmica. No és el mateix, ni de bon tros, que l’ànima és el cervell, o que l’ànima és al cervell.

Ja tenim els elements per fer una petita reflexió filosòfica. I per fer una filosofia casolana.


La mort és un fenomen físic que fa que un cos viu deixi la  seva condició de vivent. Quan l’aparell marca un electrocardiograma pla la vida s’ha apagat i comença el procés de deteriorament del cos humà. El resultat és uns grapats de cendra o fang i alguns ossos. I el final darrer,  “l’engoliment” de les restes per la mare terra. “Pulvis es et in pulverim reverteris” deia la litúrgia catòlica. Ets pols i a la pols tornaràs.

“Llavors, de la pols de la terra Javeh Déu va fer l’home i insuflà en els seus narius i l’home esdevingué un ésser vivent”. Gènesi 2, 7. Aquest “ruah”, esperit, alè o buf vital per part de Déu dóna vida a l’home. ¿És això l’ànima? ¿I qui i com es cuida d’ella quan l’home mor?

Els homes morim i desapareixem. Pocs casos ens ofereix la Bíblia de pervivents després de la mort: Jesús ressuscitat, la Mare de Déu, el profeta Elies...  L’Evangeli de Marc ens parla escuetament que Jesús fou endut al cel a la vista dels seus deixebles. Una cosa semblant passà a la Mare de Déu, quan ja havia mort. Del profeta Elies sabem que un carro de foc se l’endugué davant del seu deixeble Eliseu. Però són textos poc fiables críticament parlant.

En aquest moment ja hi ha unes quantes teories que la ciència ha confirmat com a fortament probables. Tot té el seu origen al “big bang”. D’abans no en sabem gaire res. Sigui la força de Déu, sigui la pròpia força interior, la matèria explota i s’expandeix. D’aquí procedeixen tot el que anomenem univers: estrelles, planetes, cometes, sistemes, galàxies, forats negres...I enmig, almenys pel que coneixem fins ara, un ésser intel.ligent, capaç de reflexionar i actuar sobre la matèria. L’home.

L’home, regit i animat pel cervell. Quan l’home mor, el cervell es deteriora fins a la seva corrupció i desaparició. I, ¿quin paper hi juga el ruah, l’ànima en tot això? Heus ací una pregunta que ha fet vessar molta tinta i que no s’ha acabat d’aclarir mai.   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada