croquetes filosòfiques 1

A casa nostra les croquetes solien tenir consistència, sobretot si eren cuinades amb carn de xai, de vedella o de porc. S’hi solien barrejar altres ingredients i, després, es coïen. Però no amb oli bullent com les croquetes d’ara o les croquetes industrials. En aquestes darreres hi ha una pasta que per a mi resulta força immenjable. No era així pel que fa a les croquetes fetes a casa. Eren suaus, dolces (o salades al punt), gustoses. Tema de plat principal amb acompanyament. Les croquetes amb sèpia i pèsols eren un plat major. Ara a molt restaurants de categoria baixa et serveixen unes croquetes industrials, que jo considero immenjables. Totes tenen gust de patata fregida amb oli dolent.

Parlo de croquetes perquè voldria oferir-vos croquetes autèntiques de pensament filosòfic. O sigui, apunts breus sobre temes candents d’actualitat i de sempre.

Aquesta idea m’ha vingut perquè volia fer-vos participar de la biografia del Pare Gregori Minobis, de Montserrat, mort a poc més de trenta anys, degut a un càncer maligne,fulminant que el va esterrossar en poc mesos. Volia emprar el seu llibre pòstum, “Coses dels homes, coses de Déu” i d’articles seus a Qüestions de Vida Cristiana. Però ambdues coses se m’han esgarriat amb els molts trasllats de residència. He hagut d’emprar el llibre escrit per un seu amic, l’ex monjo de Montserrat Jordi Vila-Abadal i Vilaplana, fill del “Cavaller” de Vidrà. A la vida civil fou metge psiquiatra. El llibre du un títol molt il.lustratiu. Es diu “Cartes del cel”. I són cartes sobre el que passa en el món i els temes d’actualitat, adreçades a un cel residència d’en Minobis. En Jordi hi barreja un relatiu escepticisme.

Quan nosaltres diem cel ens referim a la volta celeste, a l’espai que tanca de dies el nostre món i que, de nit, mostra la seva magnificència de milions i centenars de milions d’estels, planetes i galàxies. Avui dia ningú no dubta que l’atmosfera no divideix el cel entre la residència dels homes i la residència de Déu. I no només perquè coneixem la teoria del “midrash”. No sabem què hi ha al darrere de tot aquest univers. Sabem que el big bang el va produir però no sabem resoldre l’enigma d’on s’acaba tot. Stephen Hawkins, mort fa poc, s’hi havia acostat molt. Però encara resta molt per descobrir i molta evolució de la ciència. Els forats negres i l’antimatèria no ho expliquen pas tot. Què és realment un forat negre? Què és i com treballa l’antimatèria? Dues qüestions interessants.

I hi acompanya una altra qüestió. Després de la mort, què? Segons la doctrina catòlica, procedent del platonisme i l’aristotelisme, la nostra ànima no desapareixerà amb el cos. On anirà? Què farà? La doctrina catòlica té explicacions molt familiars, molt casolanes. Però que deixen més foscor que no pas claror.

Això preocupava en Minobis i preocupa en Jordi Vila-Abadal. El dissabte Sant Passat van projectar el film “Las sandàlies del pescador”. El vaig veure de cap a peus. I de refiló també planteja aquestes qüestions. Sobre tot en les llargues seqüències sobre el “calvari” del Pare Teilhard de Chardin, que va ser un jesuïta que es va plantejar aquestes coses. Als anys seixanta jo llegia els seus llibres i no hi entenia gaire res. I prou per avui.