1939-1985 (3)

Per beatificar o canonitzar un màrtir, és necessari que hagi estat assassinat per odi a la fe (odium fidei), sense cap motiu polític. En aquest cas hi ha la dispensa de miracles, cosa que no es dóna en altres casos. Això resulta especialment còmode en el cas de les beatificacions en massa. Que aquests espanyols fossin assassinats sense cap motiu polític resulta difícil de creure, si tenim en compte els religiosos bascos afusellats per raó de les seves simpaties per la República. Aquests darrers no van tenir dret a la beatificació. No es tracta de negar les execucions de capellans i de religiosos que van tenir lloc l’agost, setembre i octubre de 1936, quan s’ensorrava l’aparell d’Estat i donava lloc a reglament de comptes. Però amb el franquisme, la cosa es va convertir en l’aplicació programada, metòdica d’un pla d’extermini de l’Espanya republicana, com si es tractés d’un genocidi que va afectar fins i tot els catòlics. (Jordi Vila-Abadal, al seu llibre “Cartes al cel” parla del drama de Catalunya que va representar el franquisme, sobretot pel que fa a la Universitat i a la Llengua. Es va imposar el castellà (velis-nolis) de manera que molts catedràtics de casa tenien dificultats per dominar la llengua i feien les seves classes en castellà (escriu el 2004). Els militars i la dreta espanyola van crear aquest terrible genocidi del nostre país, de Catalunya i la seva llengua. Al Seminari (1951-1963 jo escrivia en castellà. I la meva mare, que amb prou feina sabia llegir i escriure, també).

Quan Franco va prendre el poder, gràcies a l’ajuda decisiva d’Hitler i Mussolini, milers de condemnes a mort, tant els qui van morir a la presó com la llei de responsabilitats polítiques de febrer del 1939, que va suposar el robatori als republicans: expropiacions, cases confiscades, béns que van anar a parar a les mans dels franquistes.

Doble pena per als republicans.

El Caudillo, mot adoptat per evocar els cavallers que duien a terme la Reconquista, crearà els “batallons de treballadors”, 121 en total, condemnats a treballs forçats per construir carreteres, ponts, canals, mines...Una mà d’obra barata que va beneficiar l’Església Catòlica (embolicada en l’afer dels fillets de republicans confiats a famílies “segures” i batejats al vol) i a centenars de societats privades. I precisament alguns d’aquests batallons són destinats a construir el Valle de los Caídos. Mal alimentats, llargues jornades de treball dur, epidèmies...Molts van morir i molts, a les files franquistes, ho neguen.

Durant l’estiu de 1937, un anys després del “putsch” del general Franco, la jerarquia catòlica va signar un pacte de sang amb el general. Tenia el nom de “limpieza de sangre” i aquest concepte es va desenvolupar després de la caiguda de Granada el 1492, en temps de la Reconquesta espanyola: “els “vells cristians”, sense ascendència jueva o mora, i els “nous cristians”, jueus i musulmans conversos. D’aquests darrers hom posava en dubte la seva fe. Als segles 16 i 17 la “limpieza de sangre”  era necessària per accedir a les principals institucions civils o eclesiàstiques. Aquesta vegada l’enemic és un altre. El pacte mira els republicans, fent referència als “vells dimonis”.