en pep claparols

En Pep va ser un company entranyable que jo apreciava molt. Era de Banyoles i vam estudiar junts al Seminari de Girona. Banyoles va ser, durant alguns anys, una fàbrica de fornir capellans. Del meu curs, tres ho eren, en Piu, en Claparols i en Congost. Aquests van arribar a capellans. N’hi havia tres o quatre més que no van reeixir.Ja són morts tots tres, en Piu del mal de les vaques boges, i en Pep i en Congost de càncer. Tots tres eren de casa pobre: en Pep tenia el pare escombriaire i la mare venia verdura al mercat, en Piu no tenia pare. La mare era cosidora. El pare d’en Congost era fusteret de barri. Potser per això en Congost era seguidor furibund del ReaL Club Deportivo Español de Barcelona, que era un club de seguidors pobres i que volien fer la punyeta al ric Barcelona. En Congost, cada dilluns, disposava de tots els resultats de futbol del dia abans a primera hora. Un barber els hi fornia. Era la font d’informació de tots els “futboleros”.

Tots tres es van ordenar l’any 1963. En Piu va ser el primer de secularitzar-se i casar-se. Llavors ja militava al Partit Socialista de Catalunya, branca Congrés.

Amb en Pep Claparols vaig viure una aventura digna de ser explicada: Dos anys a la veïna Diòcesi de Perpinyà, fent servei pastoral als espanyols que hi treballaven. Parlo de finals dels anys seixanta.  A Perpinyà hi vam conviure tres companys gironins: En Pep, jo i en Joan Garnatxe, de Vilallonga de Ter. En Joan Parlava un francès acceptable. En Pep no. En Joan va morir tristament, sol i bandonat, a la parròquia de Breda. El van trobar al cap d’una setmana de la mort. Però vull parlar especialment d’en Pep Claparols.

En Pep Claparols era un bon company i jo me l’estimava molt. Era, però, un pèl presumit i una mica barroer. Es tenyia els cabells, comprava roba a la moda, amb evident mal gust i es posava un perfum horrible. Però jo me l’estimava. Quan vaig saber que patia un càncer dolent, em vaig entristir i el vaig trucar. Em va respondre amablement i amb la seva fatxenderia, com si no li passés res. Quimioteràpia i radioteràpia. Va patir molt. Acabades les sessions, em va venir a veure. Ens abraçàrem i tinguérem una llarga i entranyable conversa. El vaig veure “tocat”.

Després, ell es posà d’acord amb les monges de l’Hospital de Figueres. Van fer un pacte: ell els faria de capellà i elles el cuidarien. Fou una gran sort. Al moment de la mort, les monges feren el possible perquè no patís, cosa que jo els vaig agrair. El seu cos fou sebollit a Banyoles, prop del dels seus pares. Només li quedava una germana, casada amb un llibreter de Banyoles, en Blanch, un cunyat que li va transferir la passió pel cinema.

L’anècdota més “sonada” d’en Pep a Perpinyà fou la de la reunió amb capellans, amb rectors perpinyanesos. Feien la reunió en un casalot que servia de Seminari diocesà, el Parc Ducup. Parlaven d’accions pastorals. En Pep es va llançar. Va parlar de la “pastorel”. Tothom es va posar a riure. “Pastorelle”, en francès significa pastoreta. Li va quedar “la pastoral amb la pastoreta”. Però ell no es va desanimar.

Quan va arribar als cinemes francesos el film “Last Tango in Paris”, protagonitzada per Marlon Brando, sobre la davallada humana i moral d’un home ja gran, els cinemes van programar sessions per a espanyols, a les dues de la tarda. Venien, sobre tot, per gaudir de la seqüència de la mantega. En Pep i jo ens dedicàvem a anar a veure si trobàvem algun conegut, al qual donàvem un bon esglai. Més endavant, quan vam poder veure el film, doblat en espanyol, vam constatar que no n’hi havia per a tant. Era un bon film, gens pornogràfic. Altres films per a espanyols: la Trilogia de Passolini, , l’Imperi dels sentits, l’Imperi de la passió, tot el que a Espanya no es podia veure encara, el sexe.   

Una altra. Un dia d’estiu en Pep es va tenyir els cabells amb un producte no gaire fiable. La calor va fer que comencés a suar. I el tint li va fer una ratlla negra a la cara. Tothom el mirava. En passant per davant d’un vidre que feia de mirall, es va adonar de l’”estropici”i. Em volia matar.

 
Acabat Perpinyà ell es quedà uns anys més a França, en concret a París, treballant amb la JOC femenina entre noies espanyoles. I va fer un curs gràfic, de dibuix, que li va donar molt de nom. Dels seus dibuixos, el Fòrum Alsina, n’ha fet una exposició