De la meva estada a Olot em
quedaven alguns fets diversos, però que tenien la seva importància.
La Llibreria El Drac no es va
obrir fins l’any 1973 quan jo ja era fora d’Olot. Als baixos d’un bell edifici
modernista, al rovell de l’ou de la ciutat en Miquel i en Josep Maria, amics
meus, la van obrir. Més endavant hi vaig anar a comprar (a llufejar) alguna
vegada i vaig constatar que era una llibreria important. Quan en Josep Maria va
morir, la seva filla Irene es va posar al capdavant. Però tenia al darrere tot
l’equip d’en Lluís Sacrest.
He parlat d’en Miquel perquè ell
formava part d’una colla olotina, anomenada “Grup o Colla dels solters”. I em
va animar a inscriure’m i participar de les seves activitats que eren,
fonamentalment, gastronòmiques, lúdiques, culturals i de beneficència. En
aquest grup hi havia persones que van tenir un pes a Olot. Seria el cas d’en
Miquel del Drac o de la Isabel Brussosa, futura alcaldessa d’Olot per
Convergència I Unió. També hi havia una xicota, la Teresa, que es va casar amb
un hoteler anglès resident a Catalunya.
Un grupet d’amics de la colla vam
acostumar a sortir, els dissabtes, a esmorzar de forquilla en un dels molts
hostals de la ciutat i rodalies. Solíem menjar fesols de Santa Pau, passats per
la paella, un pam de llangonisseta a la brasa, amb allioli, una copa de “Viña
Pomal”, grana de capellà amb ratafia local, un cafè i, alguns, un “carajillo”
de conyac. Tornàvem a casa ben alegres.
Dues activitats importants de la
“Penya dels solters”. Cada any fèiem l’àpat de les maduixes i el del fajol.
Maduixes amb nata de la Fàbrica d’Olot, que ens fornia una administrativa de la
fàbrica que era de la colla. Abans ens havíem atipat d’embotits.
El fajol (un pa morè i atapeït)
el menjàvem fregit, amb sucre o melmelada. Abans, una bona porció de costelles
de xai a la brasa. El fajol és un cereal, com el blat. Quan floreix, el camp es
torna blanc.
Quan vaig marxar, em feren un
comiat principesc.
Una xicota d’aquest grup em va
venir al darrere un temps. Però, al veure que no en feia cas, em va deixar per
inútil.
Un dia el bisbe Jubany em va
cridar.Jo em pensava que em faria crits. Però no. Em va proposar anar un temps
a la Diòcesi de Perpinyà a ajudar els capellans francesos en la seva tasca
pastoral amb espanyols. En aquells moments hi havia uns quaranta mil espanyols
al Departament francès dels Pirineus Orientals.
Però això va resultarb una espècie d’engany. A Perpinyà hi residien més
de mitja dotzena de capellans espanyols. A la ciutat hi havia una parròquia
regida per claretians catalans.
A la propera, com a homenatge al
company Pep Claparols, recentment traspassat, explicaré algunes anècdotes
relacionades amb en Pep.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada