els meus vicariats segona tanda 7

No recordo bé si va ser l’any 68 o 69. Però el Camp de Setmana Santa a Torroella de Montgrí amb el Grup de Pioners d’Olot fou una experiència pedagògica inoblidable. L’escoltisme ja era per a mi un elements vital. Vaig ser consiliari a diferents Agrupaments, Consiliari Diocesà, Consiliari General i Consiliari Europeu. Vaig llegir i estudiar els llibres escoltes més importants, vaig acabar d’aprendre francès, una mica d’anglès i italià. Vaig fer un curs d’estiu d’un mes a Birmingham i un altre curs en una propietat escolta al costat del Llac de Como. Allí vaig conèixer un dels amics internacionals més entranyables: en Fabio Ciappone, que un remaleït càncer es va endur prematurament. El meu moviment em va delegar en diferents activitats amb els escoltes catòlics flamencs (havíem constituït una associació que en dèiem “Kataflam”). A Bèlgica l’escoltisme flamenc i el való viuen cadascú la seva vida. I també vaig conèixer a fons l’escoltisme i el guiatge catòlic francès. Els belgues, degut a la peculiaritat del seu país, sempre ha estat aptes per a càrrecs internacionals, tant educatius com polítics.

Dic tot això no per ensabonar-me sinó posar un exemple d’allò que els nord americans en diuen un “self made man”. Als Estats Units els escoltes són prop de vint milions. I tenen molts diners.

A la parròquia d’Olot es va produir un escàndol farisaic: on s’és vist que un capellà abandoni la seva parròquia durant la Setmana més gran de l’any, la Setmana Santa? Però jo ja estava acostumat a aquesta classe d’escàndols i me’l passava pel folre, que és una manera com qualsevol altra de dir que 

l’escàndol d’aquells imbècils no m’afectava ni poc ni molt. Deixem-ho!

A Torroella vam ser acollits amb gran cordialitat. A la nostra arribada, ja abans de parar el campament hi va haver una recepció oficial a la sala de plens de l’Ajuntament

+i un pica-pica que va servir de berenar.

Després, un expert ens va guiar fins a la Gola del Ter i ens va indicar els llocs adequats per acampar. Vam triar una arbreda, amb espais nets.

El Dijous Sant vam fer una celebració nostrada, amb textos evangèlics i fragments escollits de Pere Casaldàliga, Martin Luther King, Gandhi i Joan Alsina. Els “guitarreros” van preparar un seguit de cançons “ad hoc”. Tots ens ho vam passar molt bé.

El Dissabte Sant vam participar a la Vetlla Pasqual parroquial. Ens van encarregar d’escollir i dirigir els cants. L’Església era plena de gom a gom.

L’endemà, Pasqua Florida, ens van convidar a dinar a diferents cases. Com és lògic jo vaig ser convidat de la rectoria, on hi havia de vicari un company olotí. El rector, mossèn Isidre, era un gran home i un gran capellà. Un “ictus” el va esterrossar. I, al cap d’uns anys, moria al Sivilla. Dinar: Entremesos, sarsuela de peix, rostit amb botifarres de sal i pebre, i “mona” de Pasqua, tot regat amb vins i caves de Peralada.

Aquella mateixa tarda vam pujar al Castell del Montgrí per passar-hi la nit i preparar la Promesa Escolta de l’endemà. La feia un xicot, a qui anomenaven “Luigi”. Era andalús, arribat de feia poc a Catalunya. Parlava mig en català i mig en castellà. Entrava dins de la campanya d’integració dels nou vinguts.

A mig matí van pujar els tarroellencs. Van participar a la promesa escolta i vam baixar tots pel “pedrigolet”, abans de tornar a casa, a Olot. Sens dubte fou la millor Setmana Santa de la meva vida.