els meus vicariats segona tanda 6

Sóc a Olot. Treballo a l’escoltisme olotí, a la unitat de Pioners i Caravel.les, que són els més grans. Amb ells podia oblidar-me una mica de l’ambient no gens saludable de la rectoria olotina.

En els anys que vaig ser a Olot vam preparar i fer moltes activitats. Recordo, amb especial afecte, l’obreta en prosa de Salvador Espriu “Conversió i mort d’en Quim Federal”, una meravella literària. El Patronat ens havia cedit, per a les nostres activitats escoltes, les golfes de l’Hospici. Allí vam representar l’obra, un vespre plujós. Van assistir, només, els familiars dels actors. Però això no ens preocupava ni poc ni molt. Nosaltres treballàvem per l’art i la pedagogia. “By the way”, jo opino que el millor d’Espriu és la seva prosa. La poesia espriuana és un galimaties impressionant, ben travat i corregit fins a l’extenuació, Però no és a l’alçada, posem per cas, de mossèn Cinto. Té tocs magistrals, però només tocs.

Ultra això i d’altres activitats, els camps llargs fora d’Olot era una altra activitat pedagògica important. També en recordo tres: el campament penjat de la Baga de Carboners, els deu dies d’Eivissa i Formentera i el camp a la Gola del Ter, a Torroella de Montgrí, una Setmana Santa. Jo fugia d’Olot sempre que podia.

Vam fer a Carboners, camí cap a Ull de Ter, passat Setcases, un campament penjat als arbres, sense claus ni arbres tallats. Cordes i posts que dúiem des de casa. Prop d’una font. La font del Lladre, i d’una riera que baixa fins a la Vall de Carlat i mor al proper riu Ter, acabat de néixer. La tenda dels nois i la tenda dels caps. Ens fèiem el menjar a terra però passàvem moltes hores a dalt dels arbres. Una bona lliçó de natura amb respecte.

D’allí vam pujar a la Balmeta i al refugi Jaume Ferrer. Allí ja no hi havia arbres. Després, el Refugi i la Font de Fra Joan (pel meu gust, la millor dels Pirineus), el Coll del Pal i el Costabona.

El campament va durar una setmana, de dissabte a dissabte. Ens va venir a recollir la mateixa furgoneta d’en Tomàs Costa, que ens hi havia menat. Vaig arribar a casa i vaig fer rentar la roba.

Més endavant, vaig passar el mes de juliol acampat a la Vall de Rencules, a dos mil metres, sota el Montardo, a era Val d’Aran.

L’altre camp foren deu dies a Eivissa i Formentera. Érem com gitanos. Dormíem a les platges i ens banyàvem quan apareixia el sol. Menjàvem pots de carn envasada per “Hopesa, puesta la mesa”, una marca fabricada pel nostre Cap d’Agrupament olotí, Francesc Hortalà. I molta fruita; a Eivissa era deliciosa i anava barata. Érem al mes d’agost, i les síndries estaven al seu punt. Síndries i melons. I pa amb tomata, molt de  pa amb tomata. Els vespres fèiem uns focs de camp preciosos a la platja. A vegades s’hi havia ajuntat passavolants. També recordo la deliciosa sobrassada i uns dolços o tortades dels quals ara no recordo com es deien.

A la localitat de Sant Antoni Abat (uns vint mil habitants) hi havia un rector gironí. El vaig anar a saludar i em va permetre dutxar-me, canviar-me de roba i fer un repàs calent. Són coses que s’agraeixen.

A Formentera hi vam anar en uns petits vaixells en excursions d’un dia. Vam visitar les famoses salines i (érem l’any 1969) les volades de bordegassos (ells i elles) de casa bona, que vivien a l’aire lliure i s’entretenien xerrant, llegint, cantant, escoltant música o fent l’amor al descobert. Els immensos garrofers de l’illa estaven plens d’aquest personal. Suposo que la Guàrdia Civil no els deia res perquè els pares ja pagaven.

Vam tornar a coberta d’un vaixell de la Mediterrània (el bitllet més barat) una nit: Eivissa-Barcelona. Als nois els va faltar temps per anar-ho a explicar. Una experiència molt reeixida.

Em resta el camp fet a Torroella de Montgrí una Setmana Santa. Donada la seva entitat ho faré al proper lliurament.