Ja vaig avançar que vaig arribar
a la parròquia de Sant Esteve d’Olot un dia de molta neu i gel, amb una fred
que pelava i cremava les entranyes. Tot gelat, ben poca gent pels carrers, Un
cel gris plom ple de busques de neu. Talment la mare natura digués que en honor
meu havia desencadenat aquell senyal de mala estrugança. Jo vaig inclinar el
cap i vaig dir dintre meu: “Senyor, que es faci la teva santa voluntat”. No
recordo si vaig pensar exactament això. Però no sabia prou bé el que
m’esperava. Un rector vell, integrista, convertit en Monsenyor des de Roma, una
majordona (l’Esperanceta), tan prima i poca cosa que cada moment semblava que
s’havia de trencar i un altre company, mossèn Salvador, que s’havia fet un niu
a Olot i niava ben acomodat. Era de Canet de Mar, i un càncer se’l va endur
quan era rector de Santa Coloma de Farners. Vaig pensar que no em coneixien i
que els faria suar. I així fou. Qui vaig fer patir més fou mossèn “Maria
Santíssima”, el rector. I, en segon lloc, l’Esperanceta, la majordona. No vaig
arribar als extrems d’un meu vicari anterior. Però Déu n’hi do!. Mossèn Miquel
es va fer dur, un dia, per un cambrer del costat, un cafè, una copa de Soberano
i una fària al final del dinar. L’estupor i la indignació van ser generals. No
entenien com algú es pogués entretenir en fer aquestes bestieses. Però van
callar. Això em va donar peu a dir que també callarien. Almenys davant meu. Ja
en tenia prou. Vaig fer comprar a la minyona un pernil, embotits d’Olot i
altres menges, per mor de poder fer un esmorzar i un sopar al meu gust i a
l’hora que em convingués, Només dinaria
amb el rector i l’altre vicari el dia que hi fora present, que era molt pocs
dies. Jo pensava: A veure si t’expulsen
de la rectoria! I no.Eren persomes febles i temorenques. Només eren valents per
darrere. No s’atrevien a dir-me res a la cara. . I me’n vaig aprofitar, ho
confesso.
Un dia, el rector va fer una
homilia en contra meu. Ho vaig saber per d’altres. Es veu que no sé què havia
fet o havia dit. I el rector va tronar contra els falsos profetes “que des
d’aquí (I senyalava la trona), des d’aquí! us prediquen falses doctrines”. Els
més espavilats van endevinar que tronava en contra meu, però no en sabien les
raons. Tampoc no les va dir. Jo em penso que era per un sermó meu dient que en
el tema religiós i polític estàvem enganyant La gent. Carregava contra la
religió pre conciliar i contra el règim franquista. I això era “tocar el
dogma”.
A Olot vaig tenir ocasió de
conèixer una persona excepcional: en Lluís Sacrest i Villegas, que seria batlle
de la ciutat i que, en aquell moment, acabava de fer la mili i era cap de la
Unitat de Pioners i Caravel.les de l’Agrupament Escolta Nostra Dona del Tura d’
Olot.
Em va demanar ajudar-lo en la
seva tasca educativa. I vaig acceptar. Sàvia decisió, que em va ajudar
molt a
madurar.
Un dia en Lluís em va dir: “Vols
acompanyar-me a veure un amic de la mili?”. Jo li vaig dir que sí. El que no
sabia era que aquest amic era de Hondarribia (o Fuenterrabía. En espanyol). A
Guipúzkoa, tocant a França.
Vam fer el viatge, sortint d’Olot
encara fosc, en un quatre llaunes. Tot el dia per les “santes” carreteres
d’Espanya. Encara no s’havia construït l’autopista. Vam arribar a la localitat
cap al tard. Vam anar a casa de l’amic d’en Lluís. Ens van dir que ens
esperéssim en un bar i que ja ens vindrien a recollir. Llavors vaig començar a
ensumar que hi havia alguna cosa rara (política). Estàvem en terra d’ETA i eren
necessàries moltes precaucions.
Vam anar al bar. I, al cap d’una
estona van venir dos xicots, que ens van fer un senyal. Vam pujar al seu cotxe.
Vam donar voltes. Al final ens van deixar en un carrer i ens van dir que
baixéssim per una escala. Vam anar a petar a una sala gran amb una gran taula
parada. Celebraven un sopar d’homenatge a un xicot que la policia havia
deslliurat. Allà en Lluís va poder abraçar el seu amic i me’l va presentar. Era
un “xicarrón” de dos metres.
Hondarribia està separada de
França pel riu Bidasoa que, després de 60 quilòmetres, va a morir a França.
A la propera explicaré més coses
referents a la meva relació amb en Lluís Sacrest. Només parlaré de
l’escoltisme. I alguna cosa més de les meves relacions a Olot.
Em sembla que ja t'havia explicat que el gener de 1982 vaig estar vivint durant una setmana a casa d'en Lluís Sacrest i la seva esposa. Acabava d'arribar a treballar a l'institut de FP d'Olot (aleshores només n'hi havia un), i molt amablement em van acollir a casa seva mentre cercava un lloc per estar-me. Aleshores en Lluís era regidor de l'ajuntament però encara no era alcalde. No hem tornat a coincidir (al final d'aquell curs vaig aprovar oposicions i vaig poder venir a treballar cap a Barcelona) però això no és cap impediment per guardar-ne molt bon record.
ResponElimina