els meus vicariats segona tanda 5

Ja vaig avançar que vaig arribar a la parròquia de Sant Esteve d’Olot un dia de molta neu i gel, amb una fred que pelava i cremava les entranyes. Tot gelat, ben poca gent pels carrers, Un cel gris plom ple de busques de neu. Talment la mare natura digués que en honor meu havia desencadenat aquell senyal de mala estrugança. Jo vaig inclinar el cap i vaig dir dintre meu: “Senyor, que es faci la teva santa voluntat”. No recordo si vaig pensar exactament això. Però no sabia prou bé el que m’esperava. Un rector vell, integrista, convertit en Monsenyor des de Roma, una majordona (l’Esperanceta), tan prima i poca cosa que cada moment semblava que s’havia de trencar i un altre company, mossèn Salvador, que s’havia fet un niu a Olot i niava ben acomodat. Era de Canet de Mar, i un càncer se’l va endur quan era rector de Santa Coloma de Farners. Vaig pensar que no em coneixien i que els faria suar. I així fou. Qui vaig fer patir més fou mossèn “Maria Santíssima”, el rector. I, en segon lloc, l’Esperanceta, la majordona. No vaig arribar als extrems d’un meu vicari anterior. Però Déu n’hi do!. Mossèn Miquel es va fer dur, un dia, per un cambrer del costat, un cafè, una copa de Soberano i una fària al final del dinar. L’estupor i la indignació van ser generals. No entenien com algú es pogués entretenir en fer aquestes bestieses. Però van callar. Això em va donar peu a dir que també callarien. Almenys davant meu. Ja en tenia prou. Vaig fer comprar a la minyona un pernil, embotits d’Olot i altres menges, per mor de poder fer un esmorzar i un sopar al meu gust i a l’hora que  em convingués, Només dinaria amb el rector i l’altre vicari el dia que hi fora present, que era molt pocs dies.  Jo pensava: A veure si t’expulsen de la rectoria! I no.Eren persomes febles i temorenques. Només eren valents per darrere. No s’atrevien a dir-me res a la cara. . I me’n vaig aprofitar, ho confesso.

Un dia, el rector va fer una homilia en contra meu. Ho vaig saber per d’altres. Es veu que no sé què havia fet o havia dit. I el rector va tronar contra els falsos profetes “que des d’aquí (I senyalava la trona), des d’aquí! us prediquen falses doctrines”. Els més espavilats van endevinar que tronava en contra meu, però no en sabien les raons. Tampoc no les va dir. Jo em penso que era per un sermó meu dient que en el tema religiós i polític estàvem enganyant La gent. Carregava contra la religió pre conciliar i contra el règim franquista. I això era “tocar el dogma”.

A Olot vaig tenir ocasió de conèixer una persona excepcional: en Lluís Sacrest i Villegas, que seria batlle de la ciutat i que, en aquell moment, acabava de fer la mili i era cap de la Unitat de Pioners i Caravel.les de l’Agrupament Escolta Nostra Dona del Tura d’ Olot.

Em va demanar ajudar-lo en la seva tasca educativa. I vaig acceptar. Sàvia decisió, que em va ajudar 

molt a madurar.

Un dia en Lluís em va dir: “Vols acompanyar-me a veure un amic de la mili?”. Jo li vaig dir que sí. El que no sabia era que aquest amic era de Hondarribia (o Fuenterrabía. En espanyol). A Guipúzkoa, tocant a França.

Vam fer el viatge, sortint d’Olot encara fosc, en un quatre llaunes. Tot el dia per les “santes” carreteres d’Espanya. Encara no s’havia construït l’autopista. Vam arribar a la localitat cap al tard. Vam anar a casa de l’amic d’en Lluís. Ens van dir que ens esperéssim en un bar i que ja ens vindrien a recollir. Llavors vaig començar a ensumar que hi havia alguna cosa rara (política). Estàvem en terra d’ETA i eren necessàries moltes precaucions.

Vam anar al bar. I, al cap d’una estona van venir dos xicots, que ens van fer un senyal. Vam pujar al seu cotxe. Vam donar voltes. Al final ens van deixar en un carrer i ens van dir que baixéssim per una escala. Vam anar a petar a una sala gran amb una gran taula parada. Celebraven un sopar d’homenatge a un xicot que la policia havia deslliurat. Allà en Lluís va poder abraçar el seu amic i me’l va presentar. Era un “xicarrón” de dos metres.

Hondarribia està separada de França pel riu Bidasoa que, després de 60 quilòmetres, va a morir a França.

A la propera explicaré més coses referents a la meva relació amb en Lluís Sacrest. Només parlaré de l’escoltisme. I alguna cosa més de les meves relacions a Olot.