al meu curs

Al meu curs, dels que vam ingressar a primer curs, infants encara, vam arribar a capellans una vintena llarga. Amb el temps, alguns es van desenvolupar com a personalitats, algunes d’abast mundial. Sí, tal com ho heu llegit! D’abast mundial!

A més d’en Pep Claparols, vull destacar l’Àngel (Daniel Maria) Codina i Giol, de La  Cellera de Ter, benedictí contestatari de filosofia profunda, que voltà pel Miracle de Solsona, per Tantur a Terra Santa i per Sant Miquel de Cuixà, de Perpinyà. Era un opositor de l’abat Escarré i la seva cuadrilla. Un altre gironí (aquest no era del meu curs), mossèn Narcís Xifra, ex benedictí de Montserrat ens desvetllà tota la teranyina Escarré. Va publicar un parell de llibres sobre el tema. El més important d’aquests llibres foren les revelacions constatables sobre la personalitat malaltissa d’Escarré. Mossèn Xifra es desautoritzava per la seva personalitat venjativa i malaltissa. L’abat Escarré es va redimir amb les famoses declaracions anti franquistes al diari Le Monde. Això el va dur a l’exili a Itàlia i a la mort. Roma no es va voler enfrontar amb el règim espanyol franquista, recolzat per la majoria de la jerarquia eclesiàstica ibèrica. En Daniel Maria Codina fou més subtil. I romangué benedictí. Actualment, amb prop de vuitanta anys, encara viu a Montserrat.  Més endavant, ampliaré aquestes dades. La Cellera de Ter fou un poble levític cent per cent. Va fornir l’Església amb una bona tanda d’eclesiàstics, diocesans, claretians, i frares de La Salle. I potser encara me’n deixo algun.

Al meu curs hi hagué almenys tres personalitats més. Fora del marc en què finien la majoria de capellans diocesans, que era una mitjania evident i unes personalitats estantisses. Que Déu em perdoni si m’he passat una mica en aquesta valoració. Però me la va suggerir en Josep Maria Marquès, que qualificava els capellans diocesans de “pebrots”. Parlo, principalment, per en Pep Frigola, en Quim Vallmajó i en Joan Solés. Ja queda, doncs, inclòs mossèn Josep Maria Marquès i Planagumà en aquesta categoria d’excepcionals.

Començaré per en Joan Solés i Pujol, de Llagostera. Quan fèiem teologia va manifestar les seves ganes d’anar de missioner a Rússia. Per això es traslladà a Roma, al Seminari “Russicum”. Allí aprengué rus. Més endavant també parlava francès, italià, anglès, holandès, àrab i hebreu. Almenys això és el que tinc entès. L’any 1960, amb el Papa Joan XXIII, tot el curs anàrem a veure’l a Roma. Una vegada em va confessar que una gran marca mundial (no sé si Coca Cola o Pepsi) li van oferir el càrrec de representant per a Orient llunyà, amb un sou milionari. Va refusar per motius de consciència.

Al començament dels anys seixanta, en Joan es va ordenar capellà ortodoxe rus. I ens va celebrar una missa...en català! Li vam demanar d’on havia sortit el text. Ens va respondre: L’he traduït jo mateix!

El van destinar a Holanda per cuidar dels ortodoxes dels països veïns. Però la cosa se li feu petita. I va fer el salt a París. Hi va residir una bona colla d’anys, fent de taxista. Un dia ens va explicar les aventures del taxi. Se’ns van posar els pèls de punta.

Acabat el cicle parisenc va tornar a Girona i va fixar la residència a Figueres. Això de fixar és una manera de dir. Un figuerenc, el propietari senyor Cufí, li va facilitar l’ús de dues masies garrotxines: el Serradell, al costat de l’ermita romànica de Sant Andreu de Gitarriu, i Puig Balí. Hi va instal·lar drogoaddictes que volien reformar-se. Ell en duia un control ferri personalment. Seguia el seu esperit aventurer. Però va fracassar. La majoria van morir “d’over dosse”. Uns quants companys vam anar a passar uns dies al Serradell. Hi havia una quinzena de nois i noies. Allà vaig constatar l’abast terrible d’aquesta plaga, com si es tractés d’un genet de l’apocalipsi o una plaga d’Egipte. El “cavall”, “l’heroïna” condemna els pobres usuaris a la mort.

Vaig  dur els del Serradell al cim del Bassagoda. I ens ho vam passar molt bé. Molts no havien pujat mai a una muntanya. Hi havia una parella de joves francesos amb els quals vaig fer bona amistat. També van morir. Vaig saber que la policia francesa els reclamava per no sé quins delictes.

Tot el que he explicat és veritat; no m’ho he inventat. Així caldrà composar la futura biografia d’en Joan Solés i Pujol, de Llagostera, capellà ortodoxe rus del meu curs.