al meu curs 2

Al meu curs, a més d’en Pep Claparols, hi va haver més personalitats notables, que van deixar empremta. Penso en els següents companys: En Pep Frigola, l’Àngel Codina, en Josep Maria Marquès, en Joan Solés i en Quim Vallmajó. Dos eren de l’Empordà i de famílies pageses, com jo mateix. Dos més eren pagesos i un carnicer. El Seminari era un bon “alibi” per a les famílies modestes.

En Josep Frigola i Ribas, era un infant espavilat de Vila-Robau, municipi de Ventalló, a l’Empordà. Tenia tota la saviesa dels infants de pagès. Recordo que ens explicava l’anècdota següent. Ens trobàvem als anys cinquanta, en què gernacions d’andalusos venien a treballar a Catalunya. Un malagueny, que no sabia llegir, va rebre una carta adreçada al poble de San Tomás Jilubia. Evidentment volia dir Sant Tomàs de Fluvià. Llavors no filàvem gaire prim en les coses de l’idioma. Ningú no es va escandalitzar davant d’aquesta barbaritat lingüística.

Arribàrem a filosofia. Dormíem en una cambra comuna, amb separacions de cortines. En Pep Frigola ens despertava a tots. Cridava tot dormint.

Mes endavant ens va deixar per anar a estudiar teologia al Seminari dels Pares Blancs, missioners d’Àfrica, una congregació religiosa que havia fundat el Cardenal Lavigerie. Pares Blancs: hàbit blanc, amb un rosari al damunt. Aquí el vaig perdre de vista. Em sembla recordar que va anar a estudiar teologia al Seminari que la Congregació religiosa té o tenia a Gap, als Alps francesos. Si és Així, allí es va trobar amb en Quim Vallmajó. Ambdós, quan es van ordenar, van venir a celebrar missa a Girona. No van deixar mai la relació amb la diòcesi gironina. De fet, quan en Pep Frigola s’ha jubilat, ha vingut a residir a Girona, on el bisbe li ha encomanat el Santuari de la Salut de Terrades i algunes parròquies veïnes.

En Pep es comunicava amb nosaltres per carta oberta. Els seus escrits tenien una claredat meridiana i una grapa literària molt forta. Escrivia amb un català molt planer (molt planià) i molt  correcte. Jo em feia creus de veure com conservava els girs literaris de la seva terra pagesa empordanesa. A més, tots aprenien un francès més que correcte. El francès era la llengua de comunicació, entre ells i amb els personatges importants dels països on realitzaven la seva tasca. És clar, el fundador era francès. He dit que escrivia en un català molt correcte i, ensems, literari. No sé si ho havia après o era un do natural.

Actualment s’està treballant per recollir les cartes d’en Pep en un llibre. És una iniciativa molt necessària per poder descobrir la immensa personalitat d’en Pep Frigola. Espero que la vida em sigui propícia per poder gaudir d’aquest llibre tan important.