els meus vicariats segona tanda 4

Dels records de Palamós n’espigolo els més rellevants (potser hauria de dir els més plaents per al meu ego, necessitat d’èxits pastorals). Ja he dit que Palamós era una parròquia dura per a un capellà jove. No tenia les compensacions humanes com a Arbúcies. Però algunes coses bones en destaco.

Al costat mateix de la rectoria hi havia un edifici propietat de l’ajuntament, amb un cinema-teatret que ens havien cedit. Grups afins a la parròquia hi actuaven. El més destacat fou l’anomenat “Els Barrufets”, seguint la moda d’aquell moment, d’uns dimoniets còmics, blaus i entremaliats. Un dibuixant belga havia creat aquestes figures   i tot Europa se’n beneficiava. Els barrufets s’anomenaven, en castellà, pitufos, smurf en anglès i en francès schtroumfs (curiosos noms). Els va crear el belga Peyo, com Hergé i Tintin o Jacques Brel. Hi havia una revista infantil catalana que publicava sovint pàgines de dibuixos barrufets.

A Palamós es va crear un grup juvenil de cançó: L’Enric. En Carles i en Joan. De moment, només feien actuacions al local parroquial. Però van tenir l’ajuda inestimable d’un músic basc trasplantat a Catalunya, José Ortega Monasterio, ex militar, integrat totalment a la societat catalana. Dos èxits el van donar a conèixer arreu de Catalunya: l’havanera El meu avi i la cançó El canó de Palamós. Ortega Monasterio va ser el padrí dels grups d’havaneres catalans. Al grup Els Barrufets de Palamós, l’Enric i en Carles feien les veus i tocaven les guitarres i en Joan tocava el contrabaix. Era un grup que sonava molt bé. En Carles es va professionalitzar en el grup d’havaneres Port Bo. L’Enric era un gran seguidor d’en Lluís Llach. I en Joan Aliu, de Palafrugell, el vaig perdre de vista. Les noietes anaven boges darrere aquest grup dels Barrufets.

També hi havia un grup de teatre anomenat “La Gespa”, dirigit per en Ramon Serra. Jo tenia molta entrada en aquest grup. Eren aficionats amb una certa categoria. Recordo quan van estrenar Calpúrnia de Manuel de Pedrolo a la sala El Gorg. Aquesta obra els va dur alguns problemes interns.

Quan parlen de la fundació de La Gespa, només consten tres noms: Ramon Serra, Ramon Sarquella i Xavier Ferrer, el mossèn ja difunt. Jo no hi consto per res. Però no hi tinc cap desengany perquè jo vaig intervenir a la part prèvia i vaig haver de plegar per un conflicte amb un membre il.lustre. Deixem-ho aquí perquè no vull fer sang.

També em va entrar el cuquet del teatre. Amb un grup de nens grandets vaig representar uns pastorets de Rossend Llates, en el quals el dimoni gros era una mica tarambana, força babau. Es deixava enredar. Es va ficar dins d’un pou d’on li va ser difícil sortir. Suposo que això feia riure el públic. Jo hi havia afegit un “gag”. Quan el dimoni sortia del pou, escopia aigua per la boca. Però dirigir teatre no era “lo meu”.

Va fer el paper de dimoni gros en Rubèn Fornós i Casares, fill d’un “Calero” i una gallega. Tenia un germà, en Salvador, que va entrar al Seminari. Però va durar poc. Hi havia un altre seminarista, en Conrad Carreres, que es feia dir “el caco”. I era molt entremaliat. Era fill d’un professor de l’Institut. També va durar poc. En Rubèn era espavilat i escrivia molt bé. Es va casar i va viure a Calonge.

I, ja per tancar el cicle, unes darreres pinzellades. Vaig engrescar un grup de jovent en vista a crear un futur centre excursionista. Vam fer algunes sortides a la Garrotxa i al Pirineu. Però em va fallar el temps. Em van canviar. I va aprofitar la meva feina mossèn Josep Plaja i Mateu (en Totus), un capellà palamosí que treballava a l’arquebisbat de Barcelona. Va crear un centre excursionista i va fundar l’escoltisme. Però em sembla que ambdues coses van durar poc. Com que jo era lluny, a Olot, no tinc les coses gaire clares. L’estada a Palamós em va fer més dur però menys segur en la meva tasca.