En ple hivern vaig canviar de
parròquia. Un dia horrible, amb neu, el mateix dia que un meu company, acabat
d’ordenar, feia cap a la parròquia de Torroella de Montgrí. Uns amics benèvols
de Palamós em van posar a disposició la furgoneta per traslladar les meves pertinences.
Anava a la parròquia de Sant Esteve d’Olot, a la Garrotxa. A Castellfollit vam
haver de posar cadenes al cotxe. Olot era blanc, d’un gruix de neu d’un pam. I
un vent gelat que aviat va glaçar la neu. El Firal d’Olot, que és el carrer de
la rectoria feia respecte. Vam baixar les meves coses. Les vaig dur a la meva
cambra. Semblava una càmera frigorífica. El llit tenia tres flassades, que
cuidaven ofegar-me. Al cap de poc vaig agafar una calipàndria de cal déu i vaig
fer llit una setmana, a base d’aspirines i piramidon. Els metges locals anaven
aclaparats de feina.
A la Rectoria hi havia
calefacció. Però només funcionava unes hores de dia. De nit esdevenia una
cambra de gel. No hi havia ni dutxa ni aigua calenta. Més endavant vaig
obligar, amb amenaces, el rector a posar aquestes dues coses a la rectoria. De
moment només tenia un lavabo d’aigua freda (els dies de fred l’aigua es gelava
i no rajava). I una tovallola de passa’m a buscar.
El fred i el gel va ser el
principi de les coses bones. El rector va relliscar, imprudentment, al carrer.
El van haver d’operar un parell de vegades del fèmur. Va estar mig any de baixa
a casa seva, a Banyoles. Això va fer que jo em convertís en rector “de facto”.
Vaig descobrir tots els intríngulis de la parròquia. Jo pagava els capellans
els serveis, segons unes tarifes que constaven a la “consueta parroquial”, una
llibreta que detallava cada cerimònia i el seu cost. Em vaig divertir molt
llegint-la. No n’havia vist mai cap. Per dissort meva la vaig perdre. Deia quantes
atxes calia posar entorn del túmul, en els enterraments de més categoria, quins
ornaments s’havien de fer servir, quin carro dels morts i quants cavalls,
quants capellans amb capa negra havien d’acompanyar el cadàver, els tocs de
campana del campaner, el paper del sagristà, les safates per a la recapta...
Per exemple exposava les
diferents categories d’enterraments i funerals, amb les corresponents
ornamentacions i tarifes. Hi havia la categoria General Major. Podien assistir
(i cobrar) tants capellans de l’arxiprestat com estiguessin disponibles. A
aquests capellans se’ls havia d’oferir un bon dinar i pagar la quantitat
estipulada a la Consueta. El dinar es feia en un bon restaurant de la ciutat. I acabava amb unes taules de canari, de
botifarra o de tresillo, en les quals els capellans guanyaven o perdien els
diners que havien cobrat. I això era regla general a totes les parròquies
grans, almenys fins els anys seixanta. Jo ho vaig viure “in person” a la
parròquia de Castelló d’Empúries o a la de Sant Esteve d’Olot. Deixo més coses
per a una altra entrada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada