D’Arbúcies i la meva incursió al
tema d’Amèrica Central, m’havia deixat el cas de Palacagüina. Era el paradigma
dels cristians sandinistes. Moltes d’aquestes persones de la localitat (uns
20.000 habitants) eren cristians, lliurats en cos i ànima al sandinisme i a
l’anti americanisme (dels USA). Quan ho vaig viure en directe em preguntava com
petaria això. Em semla que ha acabat malament. Sobretot per l’actitud dels
sandinistes (Daniel Ortega) enfront del
poder. Daniel Ortega es va corrompre amb el poder i els seus companys de
revolució el van anar abandonant, començant pels germans Cardenal (aquella
imatge que va donar la volta al món, de Joan Pau II renyant Ernesto Cardenal,
agenollat als seus peus a l’aeroport de Managua). Ernesto Cardenal era un frare
poeta, inofensiu que, com tants cristians, es va desenganyar amb el rumb que
prenia l’Església Catòlica. I paso a Palamós.
D’Arbúcies (1963) vaig passar a
Palamós (1965), a la parròquia de Santa Maria del Mar. El rector era un home
gran, bonàs, mossèn Agustí Andreu i Alum, de Blanes. Caminava una mica
coixejant i no hi veia bé d’un ull. La seva majordona es deia Innocència, però
no tenia res d’innocent: tenia el mal costum d’escoltar darrere de les portes.
A Palamós vaig rebre la primera
sol·licitació de casament. Vull dir que una noia de bon veure va proposar
casar-nos, ella i jo. En aquell moment jo no estava preparat, ni per casar-me
ni per entendre els problemes pastorals de l’Església Catòlica. Li vaig dir que
no. Era un moment en què molts companys optaven per la reducció a l’estat
laïcal i pel casament. Jo no ho acabava d’entendre.
Vaig haver de canviar d’estil.
D’un lloc on tothom em feia cas (Arbúcies) a un lloc on ningú no em feia cas
(Palamós). I no és que la gent fos pitjor. Eren diferents. Eren empordanesos.
Prop de la Rectoria hi havia un
col·legi de noies, regit per Vedrunes.
Em van llogar per fer de professor de religió. Vaig acceptar. Anava curt de
calerons. Les noies grans, les adolescents, em van proporcionar els primers
fracassos pastorals. Aquelles noies estaven tipes de monges i capellans. Només
una monja jove em comprenia. La majoria de monges eren partidàries de les
lliçons en castellà, el regle per picar els dits i les amenaces. Jo havia
començat les classes en català i vaig haver de fer marxa enrere a mitges: mitja
classe en català i mitja en castellà. La solució va ser fer anar a “recreo” la
mitja hora de castellà. Vaig durar poc. La superiora es va veure obligada a
acomiadar-me amb bones paraules, com sempre fan les monges.
També hi havia un col.legi de
nois, regit per germans de La Salle. Més feina, que també va durar poc. Classes
de religió i confessar els nois, Com que no era obligatori confessar-se (només
ho era baixar a la capella en formació) pocs nois es confessaven. Altra volta
vaig constatar les conseqüències dels errors pastorals de l’Església. I...”go
on”. Amb el temps, v aig arribar a comprendre com era difícil i poc agraïda la
tasca del capellà. Això explicava les plegades de companys. A la Diòcesi de
Girona es van secularitzar prop d’un centenar de capellans i frares. Les monges
no compten. I això en menys de mig centenar d’anys del segle XX.
Avui fa dos anys que va morir Fernando Cardenal, germà de l'Ernesto, jesuïta, que havia estat ministre del govern sandinista.
ResponElimina